Capítol 16

M’estan portant cap a quiròfan, alguna cosa no va bé. El Carlos, espantat truca corrents a l’Àlex, i li explica tot el que ha passat, excepte que se’m ha declarat.

-      

- Àlex, tio has de venir corrents a l’hospital, algo no va bé. Estava jo fent-li companyia a començar a sonar un soroll, i se’l han emportat a quiròfan.

-      

- Però que li has fet? Ara mateix vinc.

-      

Àlex jo no li e fet res. Ara parlem, adéu.

-      

Adéu.

Penja i ve enfadat cap a l’hospital, està enfadat perquè té por que em passi alguna cosa, i ell no pugui fer res per evitar-ho. Sé que m’estima molt, i jo a ell. Jo segueix-ho normal, només sé que dins meu alguna cosa, no va del tot bé, però els metges ho estan arreglant, o sigui que no em preocupo gaire.

-      

Carlos, diguem exactament que ha passat.

-      

Doncs àlex, jo estava aquí fent-li companyia. I allò que me assentat al seu costat, i li e començat a parlar, i al cap de poc ha sonat allò i se la han endut.

-      

Esta bé, suposo que no es culpa teva, però es que joder, si la perdés no seria res.

-      

T’entenc, i sé que ella es molt important per la teva vida. Però n’estic segur que es posarà bé, si menys no, això esperem.

Acaba la operació, tot ha anat perfectament. Només hi ha hagut un parell d’ensurts però sense importància. M’han transportat a la UCI. Però encara segueixo en coma, i dubto que em pugui despertar tan aviat. Els horaris de visita són molt específics, quan es pot entrar entren el Carlos i l’Àlex.

-      

Iria, carinyo, estàs bé?

No responc ja que estic en coma.

-      

Hola, Iria, que t’ha passat. Esperem que et passi la coma ràpid.

-      

Tinc unes ganes de poder-te besar els teus llavis, que ni t’ho imagines!

Se’n van. I entra l’Anna Gonzalez amb el Ferran, que estan en silenci, observant-me a l’Anna li van caient llàgrimes, però se les eixuga ràpid, perquè no vol que el Ferran miri com plora. Marxen i entren la Noelia, la Berta. Que em fan una abraçada, súper forta. Les dues estan força preocupades. Marxen i entren els meus pares. Que també m’abracen i parlen, però no poden rebre resposta. Tot seguit entren familiars, i moltíssima més gent, com la Rut, la Manal, i aquestes. Els hi estic molt agraïdes. Al cap d’unes 2 hores, em porten a l’habitació. Allà hi és tothom. Però jo segueixo en coma. Marxa gaire bé tothom, excepte, l’Àlex, la mamà, el papà, el Carlos i el Mikel. L’Àlex porta una cosa darrera el braç és un ram de flors. Els pares, marxen a casa. L’Àlex passarà la nit a l’habitació amb mi. Jo estic amb els meus amics de la coma.

-      

Iria, et vens a banyar?

-      

Val. Ara vinc.

La gent de la coma som : La Rut. La Meritxell. La Claudia, La Judit, i jo. I de nens, l’Oscar, el Toni i el Quim. Alguns es desperten, però aquests som els que ja portem temps, i no ens despertem, però tenim l’esperança de que algun dia despertarem. L’Àlex m’agafa la mà, amb molta força, dient que no em vol perdre mai. I jo a ell tampoc. I de cop...