Capítol 14

Capítol 14!

Em quedo penjant, agafada a unes petites herbes. L’Àlex m’agafa una mà, intentant, sobre tot que no caigui.

-      - Tranquil·la, princesa, mai deixaré que caiguis, entens? (va dir quan li queia una llàgrima per la galta).

-      - Àlex m’estic caient, si us plau ajuda’m.

-      - Iria, has d’aguantar si us plau, e d’anar a buscar ajuda.

L’Àlex marxa corrents amb l’esperança de trobar algú, però massa tard. Caic cap avall relliscant. 

L’Àlex ho veu, i de seguida truca a una ambulància. L’ambulància triga com uns 20 minuts. Quan arriben, estic plena de ferides greus segons ells. 

Arribem a l’hospital, i em fan una sèrie de tractaments, jo estic en coma, no em desperto, però en canvi se tot el que està passant a l’habitació. 

Tothom està plorant preocupat per mi, però el que més l’Àlex. M’agafa d’una mà amb molta força, esperant i desitjant que no em passi res. Tinc moltes ganes de dir-li que no passa res, que em posaré bé, però ni puc, ni puc assegurar que em posaré bé. Dins d’aquella habitació tancada i trista, no hi ha res més, que un riu de llàgrimes. Fa pena veure que estan així, i no poder fer res.

-      

- - - Saps que sembla això? Sembla un capítol de polseres, però en realitat, i realment, es molt trist!

-      - Àlex, segur que no ha set culpa teva tampoc hi podíem fer res...

-      - Però es que jo l’estimo, i sense ella, no sabria que fer...TT

-      - Àlex saps què em deia la meva mare quan em feia mal?

-      - No el què?

-      - Els mals, sempre tenen un canto positiu, però per molt mal que et faigin ara, al final sempre tenen un final feliç!

-      - Però això no sabem si tindrà un final feliç.

-      - Però segur que sí!

-     -  Però Claudia (mare de l’Iria) com n’estàs segura i estàs tan tranquil·la?

-    - Perquè penso que si em fiques nerviosa, ho passaria malament, i encara que per dins estic súper preocupada, per fora faig com sinó, i així sempre puc animar a gent que no esta bé, com tu:)!

-      - Però, si l’Iria esta així, es per culpa meva, si no li hagués fet cas, i no haguéssim pujat, segur que ara estaria bé, amb el seu somriure!

-      - Però Àlex, no diguis això, això podria haver passat estan tu o no...No et preocupis, en serio!

La meva mare tenia raó. Em feia sentir malament, saber que l’Àlex patia per culpa meva.

-      

   - Àlex, vine anem a baix la cafeteria, ens prenem un cafè, perquè estar aquí farà que estiguem pitjor, i no crec que sigui el millor...


PD: Aquest capítol és curtet, perquè així hi ha més intriga:D Un petó:D
#..~..Juudiit..~..