Capítol 16

M’estan portant cap a quiròfan, alguna cosa no va bé. El Carlos, espantat truca corrents a l’Àlex, i li explica tot el que ha passat, excepte que se’m ha declarat.

-      

- Àlex, tio has de venir corrents a l’hospital, algo no va bé. Estava jo fent-li companyia a començar a sonar un soroll, i se’l han emportat a quiròfan.

-      

- Però que li has fet? Ara mateix vinc.

-      

Àlex jo no li e fet res. Ara parlem, adéu.

-      

Adéu.

Penja i ve enfadat cap a l’hospital, està enfadat perquè té por que em passi alguna cosa, i ell no pugui fer res per evitar-ho. Sé que m’estima molt, i jo a ell. Jo segueix-ho normal, només sé que dins meu alguna cosa, no va del tot bé, però els metges ho estan arreglant, o sigui que no em preocupo gaire.

-      

Carlos, diguem exactament que ha passat.

-      

Doncs àlex, jo estava aquí fent-li companyia. I allò que me assentat al seu costat, i li e començat a parlar, i al cap de poc ha sonat allò i se la han endut.

-      

Esta bé, suposo que no es culpa teva, però es que joder, si la perdés no seria res.

-      

T’entenc, i sé que ella es molt important per la teva vida. Però n’estic segur que es posarà bé, si menys no, això esperem.

Acaba la operació, tot ha anat perfectament. Només hi ha hagut un parell d’ensurts però sense importància. M’han transportat a la UCI. Però encara segueixo en coma, i dubto que em pugui despertar tan aviat. Els horaris de visita són molt específics, quan es pot entrar entren el Carlos i l’Àlex.

-      

Iria, carinyo, estàs bé?

No responc ja que estic en coma.

-      

Hola, Iria, que t’ha passat. Esperem que et passi la coma ràpid.

-      

Tinc unes ganes de poder-te besar els teus llavis, que ni t’ho imagines!

Se’n van. I entra l’Anna Gonzalez amb el Ferran, que estan en silenci, observant-me a l’Anna li van caient llàgrimes, però se les eixuga ràpid, perquè no vol que el Ferran miri com plora. Marxen i entren la Noelia, la Berta. Que em fan una abraçada, súper forta. Les dues estan força preocupades. Marxen i entren els meus pares. Que també m’abracen i parlen, però no poden rebre resposta. Tot seguit entren familiars, i moltíssima més gent, com la Rut, la Manal, i aquestes. Els hi estic molt agraïdes. Al cap d’unes 2 hores, em porten a l’habitació. Allà hi és tothom. Però jo segueixo en coma. Marxa gaire bé tothom, excepte, l’Àlex, la mamà, el papà, el Carlos i el Mikel. L’Àlex porta una cosa darrera el braç és un ram de flors. Els pares, marxen a casa. L’Àlex passarà la nit a l’habitació amb mi. Jo estic amb els meus amics de la coma.

-      

Iria, et vens a banyar?

-      

Val. Ara vinc.

La gent de la coma som : La Rut. La Meritxell. La Claudia, La Judit, i jo. I de nens, l’Oscar, el Toni i el Quim. Alguns es desperten, però aquests som els que ja portem temps, i no ens despertem, però tenim l’esperança de que algun dia despertarem. L’Àlex m’agafa la mà, amb molta força, dient que no em vol perdre mai. I jo a ell tampoc. I de cop...

Pàgina! :)

http://historiesdiferents.blogspot.com/

Passeu-vos plis:)

Capítol 15

-      - Esta bé, suposo que mentrestant estiguem a baix la cafeteria, no pensaré tant amb la Iria.

-      

- Àlex, deixa de preocupar-te l’Iria estarà bé, ho sé tranquil·la. Només està en coma. No sabem quan despertarà, però es viva, això es important.

-      

- Claudia, tan per mi, com per tu, l’Iria, és la persona més important de la nostre vida. I no sé, ni vull imaginar-me una vida sense ella. I si ella no es posa bé, o és mor, per qualsevol cosa estaré destrossat! Tal i com diu la cançó de sense tu : Sense tu, jo, no sóc ningú! :’(

-      

-Àlex ho sé, i t’he portat aquí, per què no pensis amb ella, però hi penses més. Si estaràs més tranquil, ves a dalt, i estigues amb ella.

-      

- Gràcies Claudia, ho faré.

L’Àlex puja a dalt, corrents, amb molta presa, com si s’acabés el món i no em pogués veure. Sento els seus pensaments, tot i que està a 2 metres de l’habitació. L’Àlex és súper important, i els hi cau bé als teus pares. 

Ell està destrossat, i només necessita parlar amb un gran amic, com el Mikel Iglesias i el Carlos Cuevas. Al cap d’uns 10 minuts tots dos són a la porta de l’hospital, i jo sola a l’habitació. 

Escoltant encara els pensaments de les infermeres que passen per allà, la gent trista que va de visita. O inclús gent que es passeja per els passadissos. Allò era estressant tanta gent, tants pensaments, i tan tot, que només tenia ganes de dormir, tancar els ulls i oblidar-me de tot el que deien, ja que jo tenia un problema més gran. 

L’Àlex, el Carlos i el Mikel, pugen corrents fins a dalt, per veure’m. L’Àlex està deprimit, i el Mikel i el Carlos, preocupats. Jo en canvi tan feliç. Potser està en coma no estava tan malament, per el que ho estava, l’únic dolent, era no poder comunicar-te amb els que no ho estan, i veure que ells pateixen i tu no poder fer res, sentir-te inútil. 

A dins de l’estat en coma, hi havia tota la gent en coma de l’hospital, amb qui em vaig fer un petit grupet. Era un petit grup dins de la vida en coma. Alguns despertaven, i d’altres no, però mentrestant anava passant el temps, com si res. De tant en tant, encara sentíem la gent que ens venia a visitar a les habitacions, i una de les visites que sempre estava allà era l’Àlex. Un dia va venir el Carlos sol, i em va dir una cosa.

-     

-Iria, mai t’ho he dit, però m’agrades, crec que ets Guapa, Simpàtica, Amable, i tot el que es pugui dir, ets impressionant _______!

Em vaig quedar de pedra, no sabia que dir. Normal. El millor amic del meu novio, em diu que m’estima. De cop un soroll curiós, comença a sonar, i comencen a aparèixer, tot de metges, portant-me cap a....

Capítol 14

Capítol 14!

Em quedo penjant, agafada a unes petites herbes. L’Àlex m’agafa una mà, intentant, sobre tot que no caigui.

-      - Tranquil·la, princesa, mai deixaré que caiguis, entens? (va dir quan li queia una llàgrima per la galta).

-      - Àlex m’estic caient, si us plau ajuda’m.

-      - Iria, has d’aguantar si us plau, e d’anar a buscar ajuda.

L’Àlex marxa corrents amb l’esperança de trobar algú, però massa tard. Caic cap avall relliscant. 

L’Àlex ho veu, i de seguida truca a una ambulància. L’ambulància triga com uns 20 minuts. Quan arriben, estic plena de ferides greus segons ells. 

Arribem a l’hospital, i em fan una sèrie de tractaments, jo estic en coma, no em desperto, però en canvi se tot el que està passant a l’habitació. 

Tothom està plorant preocupat per mi, però el que més l’Àlex. M’agafa d’una mà amb molta força, esperant i desitjant que no em passi res. Tinc moltes ganes de dir-li que no passa res, que em posaré bé, però ni puc, ni puc assegurar que em posaré bé. Dins d’aquella habitació tancada i trista, no hi ha res més, que un riu de llàgrimes. Fa pena veure que estan així, i no poder fer res.

-      

- - - Saps que sembla això? Sembla un capítol de polseres, però en realitat, i realment, es molt trist!

-      - Àlex, segur que no ha set culpa teva tampoc hi podíem fer res...

-      - Però es que jo l’estimo, i sense ella, no sabria que fer...TT

-      - Àlex saps què em deia la meva mare quan em feia mal?

-      - No el què?

-      - Els mals, sempre tenen un canto positiu, però per molt mal que et faigin ara, al final sempre tenen un final feliç!

-      - Però això no sabem si tindrà un final feliç.

-      - Però segur que sí!

-     -  Però Claudia (mare de l’Iria) com n’estàs segura i estàs tan tranquil·la?

-    - Perquè penso que si em fiques nerviosa, ho passaria malament, i encara que per dins estic súper preocupada, per fora faig com sinó, i així sempre puc animar a gent que no esta bé, com tu:)!

-      - Però, si l’Iria esta així, es per culpa meva, si no li hagués fet cas, i no haguéssim pujat, segur que ara estaria bé, amb el seu somriure!

-      - Però Àlex, no diguis això, això podria haver passat estan tu o no...No et preocupis, en serio!

La meva mare tenia raó. Em feia sentir malament, saber que l’Àlex patia per culpa meva.

-      

   - Àlex, vine anem a baix la cafeteria, ens prenem un cafè, perquè estar aquí farà que estiguem pitjor, i no crec que sigui el millor...


PD: Aquest capítol és curtet, perquè així hi ha més intriga:D Un petó:D
#..~..Juudiit..~..

Capítol 13

Capítol 13


Ppi...pii....pii
- Noe! Esplicam que està passant, ja!
- Doncs, que...


--------------------------​--------------------------​--------


- Doncs que, què?
- Que l’Àlex, s’està morrejant amb aquesta noia.
- Però que li passa en aquest?
- Si us plau no vinguis, Iria.
No li faig cas, com de costum, i quan arribo, em trobo a l’Àlex morrejant-se amb la noia.
- Però aquest tio es Gilipolles, o ho fa veure? Com em pot fer això?
- Iria, tranquil•la!
M’estic ficant nerviosa, i estic donant voltes per fora la casa. M’hi estic 5 minuts més, i al final, entro a dins, cridant, i de bastanta mala llet.
- Àlex, que està passant?
- Iria, no es el que sembla!
- A no es el que sembla, i llavors que és?
- Iria, però no t’enfadis...
- Saps què? Ves-te’n a la merda, i per suposat lo nostre s’ha acabat.
Surto de casa, fent un cop molt fort a la porta.
Això últim, que e dit no hi estava gaire d’acord, però era la única solució. Anem cap a casa meva el Mikel, la Noe, i jo. Estem mirant una pel•lícula, ja que no tenim res millor a fer, truquen al timbre. Vaig a obrir, i era l’Àlex.
- Mikel, es l’Àlex, obro?
- Com volguis!
- En serio, que faig?
- Obre.
Obro. L’Àlex està amb un ram de flors a la mà, i a l’altre una capseta petita.
- Iria, en serio, no es el que semblava, jo t’estimo a tu, i a ningú més, tu sempre ets i seràs, la meva princesa, la fada dels contes. T’estimo, i sempre ho faré!
- Àlex*_____* Ets massa, però ja m’estàs explicant;)
- Podem anar a la teva habitació? :$
- Mmm...Sí.
El Mikel i la Noe, es queden al menjador, mirant la pel•lícula.
- Àlex explica.
- Doncs, es que...Aquella noia, no es res, quan ens has vist ens estàvem fent un morreig, però perquè ella se’m ha llençat, i jo la intentava apartar, però no podia. Però la única que estimo, i estimaré ets a tu! ♥
- Però m’havies espantat! 
- Aish, que ets mona! *_*
Baixem a baix, i seguim mirant, la pel•lícula. Truquen al timbre, i jo vaig a obrir. Són la Laura Borralleras, l’Anna Gonzalez i el Ferran Rull. Entren cap a dins el menjador, i seguim mirant la pel•lícula. Quan acaba la pel•lícula anem tots, cap a una gelateria del davant, i ens mengem uns gelats. Puguem a dalt una muntanya, que aprecio molt, ja que es un lloc on em relaxo molt. Però a dalt de tot només hi puguem l’Àlex i jo.
- Àlex, oi que es maco, vist tot des d’aquí? Es que es curiós quan més de lluny ho veus tot es mes curiós, però, quan ets aprop d’aquest món, penses que seria una tonteria de vegades no escapar-te en un lloc com aquest a mirar el món des de una petita finestra anomenada muntanya.
- Com es que t’has posat tan poètica?
- Perquè es veritat, vist des d’aquí, tot sembla fàcil, però sent allà a baix tot es ple de problemes.
- Això es veritat, però pensa que si no vinguéssim d’allà baix, probablement tu i jo no ens coneixeríem! ♥
- Ho sé! Però es que m’encanta està aquí. Ara fem silenci, i podrem sentir els ocellets i els animals fent petits sorolls. Ara només concentrat i pensa.
Esteu en silenci. Cap dels dos parla, només es senten ocells i algun grill, però res més. Penso amb coses, que potser no venen al cas, però es una cosa, que em preocupa i em don voltes per el cap. El primer pas, pot fer que una cosa sigui fantàstica, o sigui la pitjor, per tant sempre has de pensar dues vegades abans de fer qualsevol acció.
- Àlex, mira quina posta de sol, més bonica!
- Uau! Realment es preciosa, com tu, petita! ♥
- Si que es preciosa, però no té punt de comparació amb tu! ♥
- Aish, que faria jo sense tu?
- No en tinc ni idea. Però jo sense tu, em moro:$
- T’estimo tant, però tant! :$
- Sempre he somiat amb el meu príncep blau, però mai havia pensat en trobar-lo, tan aviat, i que fos tan perfecte! :$
- Senyoreta Iria, sap vostè, que es preciosa, i súper perfecta?
- Senyoret Àlex, sap que acaba de dir una gran mentida? O:)!
Et fa un petó per que callis.
- Uo, gran manera de fer-me callar:$
- Clar, es que Iria, jo ja et conec:)!
- Jo també et conec. Ja que som aquí dalt, fem un pacte.
- Digues!
- Sempre, i passi el que passi continuarem junts.
- T’ho prometo! T’ho prometo, i tu seguiré prometen, perquè t’estimo de veritat Iria:$
- Àlex, jo et prometo que mai, ni per res ni per ningú, et deixaré t’estimo com mai ho he fet amb ningú! :$
De cop una pedra rellisca i....

Capítol 12

Capítol 12


Agafo el metro per anar cap a casa l’Anna, i de camí em trobo amb la Berta, i el Nil, no els hi dic res, ja que s’estàn liant... Segueixo caminant, i em trobo amb...

--------------------------​--------------------------​--------


Impresionant, penso. Es ella. Si, sens dubte, es ella. Però que hi fa aquí? Bueno, es igual, la vaig a veure!
- Noee! ♥
- Judit! Ö
- Que hi fas aquí?
- Doncs mira, que he vingut a donar un volt, i tu?
- Doncs, ara anava cap a casa una amiga, vine si vols;)
- D’acord, tampoc tinc res millor a fer.
Anem cap a casa l’Anna, i anem parlant, de petites tonteries, ja que feia una mica de temps que no ens veiem.
- I que tal, amb l’Àlex, que ja ho sap tothom eh;)
- Doncs genial, quan estic amb ell sento com si es pares el món, i les hores no avancessin, i com si ningú mes existís, i es que realment, es únic!
- Ö, que bonic! Però es veritat que es borde?
- Que va, només es que n’està fins als nassos de que el molestin, però borde, ni de casualitat.
- Ja me’l presentaràs eh;)
- Ho dubtes?
- Jajajaj:$ No!

Arribem a casa l’Anna, piquem al timbre. Ens esperem uns segons, i finalment, ens obren, sense demanar qui som. Pujem unes petites escales, i arribem a casa seva. Quan em veu, se’m tira a sobre, i em fa una abraçada, que fa que casi m’ofegui. Les presento.

- Hola, senyoreta rondinaire!
- No em diguis així.
- Com que no t’ho digui, si rondines per tot!
- Aiishh:$
- Bueno, i que tal amb el Ferran?
- Doncs, genial, molt molt bé. Es guapo, simpàtic, i molt amable.
- Ai, doncs me’n alegro per tu!
- Ö, Iria on has deixat a l’Àlex?
- Ha anat a parlar amb el Mikel.
- A ok! I tu Noe, no surts amb cap famós, ni res?
- Jo, que va! Passo de novios!
- Jajaja, ben fet;)
- Voleu anar a donar un vol, i a prendre un gelat? Aquí a la cantonada, hi ha una gelateria, exquisida!
- Va, som-hi.
Passa una estona, i mires l’hora.
- Perdo Anna, però jo e de marxar, que he quedat amb l’Àlex, Noelia, vens o et quedes?
- Mm... vinc, i així me’l presentes.
- Com volguis! :)!
Arribem allà, i ja hi ha l’Àlex, assentat en un banc, amb el Mikel. Vaig corrents, i m’assento a sobre l’Àlex. Primer s’espanta, però després et mira i somriu.
- Nois, que molestem? –Referin-me a la Noe i a mi-
- Que va. Tu mai molestes, i ella tampoc!
- Jajaja, d’acord. Que hi fèieu aquí?
- Doncs parlar de lo que ha passat amb la Laura.
No m’ho volen explicar, per tant, que com que puc llegir el pensament, li llegeix-ho al Mikel.
- Nois, sou una mica burros, perquè us en enrecordeu, que puc llegir els pensaments?
- Ai, merda! Ja no hi pensava –Diuelmikelindignat-
- Jajajajja!

De cop, veus a la teva germana bessona, l’Olga.

- Olga! Que hi fas aquí?
- Iria! Doncs anar a fer un vol, perquè?
- Per saber! :$
- Una cosa, que et faria res, presentar-me al Igor, de polseres?
- No, cap problema, ja te’l presentaré!
- Ara e de marxar, que vaig a comprar.
- Ookey! ;)

Torno amb l’Àlex, i em torno a assentar a la seva falda. Ens fem un petit petó, però molt dolç, m’encanta.

- Mmm... avui els teus llavis tenen gust a maduixa, i m’encanten!
- Doncs, els teus de coca-cola, i també m’encanten, però m’encantes mes tu, sens dubte! ♥
- Tu, també m’encantes més a mi! :$

Esteu molta estona tontejant. L’Àlex, ens demana a tots, si volem anar a casa seva. No ens ho pensem gaire, i diem que si, es clar! La Noe, i el Mikel, s’han fet molt amics, i estàn parlant, i passant-s’ho bé, i l’Àlex i jo, anem agafats de la mà. Arribem a casa l’Àlex, i allà hi ha una noia, que no es la seva germana. Te la mires estranyada, l’Àlex quan la veu somriu, va corrent cap a ella i li fa una abraçada súper forta, i un petó molt a prop, dels llavis. El mikel mira com la mires. Marxo corrents, i em fico en un racó esperant que ningú em trobi, però el Mikel, si que em troba i be a parlar amb mi.

- Iria, estàs bé?
- No gaire. Has vist el feliç que s’ha posat, i a passat de mi? :(!
- No et preocupis, val? Jo estic aquí per tot el que volguis.

Esteu una estona abraçats, després us deixeu anar una mica, us mireu als ulls, i us feu un petó, comenceu a fer-vos molts petons, i a liar-vos. Estic confusa, no sé si estimo més a l’Àlex o al Mikel, però es que clar, el Mikel, estava amb la Laura, però ara està solter, i jo estic pillada per ell. Però amb l’Àlex em viscut molts moments, i tots són únics, però ara estava amb aquella noia, com si jo fos invisible. M’arriba un missatge el mòbil. El Mikel i jo, ens mirem amb cara rara. Es de la Noe, al missatge i posa:

Missatge : Iria, millor que no vinguis a casa l’Àlex, perquè possiblement, et trobaràs una cosa que no t’agradarà.

Em poso a plorar. El Mikel t’abraça molt fort, i em sento segura amb ell. Crec que es únic i que no hi ha ningú com, ell. L’estimo, però no n’estic segura, que sigui com algo més que amics. Però es que fa uns petons! *-* El Mikel, em recomana, que truquis a la Noe, perquè t’espliqui que passa, li faig cas.

Ppi...pii....pii
- Noe! Esplicam que està passant, ja!
- Doncs, que...

Capítol 11

Capítol 11


Ens conectem al facebook, per ser exactes, al meu facebook, i allà veiem un missatge de....

--------------------------​--------------------------​------

Missatge : Tu què, on tens el mòbil? Perdut per casa? Ja et val, e de parlar amb tu, urgentment! És important. Ai senyor, que en farem de tu i el teu mòbil en silenci. T’estimo! ♥ PD: Laura.
Agafo el telèfon corrents, i apa hi tens 12 trucades perdudes, bé una o dues, esta bé, però 12? Bueno, però la laura es capaç de tot. La truco.

- Laura, que et passa?
- -Plorant- res, res...
- Com que res? Estàs plorant!
- Es que, el mikel m’ha deixat?
- Com que t’ha deixat?
- Si, diu que no te les coses clares.
- Ai senyor. Esperat que li dic a l’Àlex i el segur que sap que fer.
- D’acord...:(

L’Àlex ja ho havia sentit, tot, agafa el mòbil i parla amb ella, intentant calmar-la.

- Hola Laura, sóc l’Àlex.
- Hola Àlex, que vols?
- Vull parlar d’això del Mikel.
- I que em vols dir?
- Doncs, mira, el Mikel es un bon tio, si ho ha fet segur que ho ha fet per un bon motiu, o sigui no et rallis, perquè ell mai et voldria fer mal, això t’ho asseguro.
- -Plorant molt- Però es que jo l’estimo molt, i si ell m’ha deixat es perquè no m’estima!
- Laura, això no ho saps!
- Si, si que ho sé, si no, no hagués tallat amb mi!
- Laura, entén que pot ser, que tingui molts problemes i perquè no pateixis t’ha deixat, encara que ara et faigui mal, amb el temps veuràs que es el millor.
- Bueno, si tu ho dius!
- Jo ho dic, i m’has de creuré el conec molt bé! ;)
- Esta bé! Merci Àlex!
- Derres bonica

L’Àlex em mira, i em somriu com dient ho he aconseguit. Li faig un pico. I ell me’l torna, però en comptes de ser un pico, es un morreig. Ens estem fins tard a l’ordinador, jugant i comentant coses per el facebook. Són les 4 de la matinada, i no teniu son, curiosament no us podeu adormir. Per tant que no sabeu que fer.

- Àlex, juguem al proba o veritat?
- Si tu vols;)
- Però em de dir la veritat, eh;)
- Ho dubtes Iria?
- Noo!:)
- T’estimo nena d’ulls verds!
- I jo, carinyo:$

Ens quedem jugant fins les 6 aproximadament, i al final decidim estirar-nos i intentar dormir. Però només ens mirem els ulls amb un somriure dibuixat als llavis. Em sento com la princesa mes feliç del món, m’estimo moltíssim a l’Àlex, i perdre’l ara seria el pitjor! 

- Àlex, em promets que mai, ni per res, ni per ningú em deixaràs?
- Tu juro! I tu m’ho promets a mi?
- T’ho prometo!
- Ets massa!
- Tu ets increïble, un somni fet realitat.
- Tu ets la princesa o la fada del conte perfecte.
- Tu ets el príncep blau en que tothom somia, i li agradaria tenir.
- Tu amb aquests ulls verds encisadors, podries desfer el sol.
- I tu, amb el somriure que tens sempre! Ja poden anar dient que ets borde, perquè jo crec que no ho ets!
- Això o han escampat per alguna xorrada que vaig fer.
- Ai senyor, la gent s’aborreix i es fica a inventar rumors...
- No cal ni que ho diguis!

M’adormo, i al cap de pocs minuts, ell també. Estem dormint, i a les 9 del matí algú truca al mòbil.
- Si?
- ...
- Que dius?
- ...
- Noo!
- ....
- Que?
- ...
- No s’hi val!
- ...
- Esta bé.
- ...
- Adèu! Un petó!

L’Àlex segueix dormint, m’estiro al llit i dormim fins les 11h. Jo m’aixeco abans que l’Àlex i fico a escalfar la llet, i faig cafè. Ell s’aixeca a continuació meva, i prepara dos entrepans de nocilla. Quan acabem, anem cap al menjador i allà, mirem una pel•lícula, volem mirar la Huerfana, ja que ens agraden molt les pel•lícules de por. Estem a la meitat de la pel•lícula i sona el telèfon.

- Jo l’agafo! –Cridant-.

- Si?
- ...
- Hola, doncs res aquí a casa amb l’Àlex mirant una pel•lícula.
- ...
- I es clar! I tu que amb ell?
- ...
- Me’n alegro. Ja m’esplicaràs!
- ...
- Adéu fins demà! :)!

L’Àlex et mira amb cara rara, com dient qui es?
I només amb la mirada ens entenem. Seguim mirant la pel•lícula, a mi em fa molta por, i cosa, però ens passem tota la peli, amb les mans agafades. Són les 12, i com que el dinar, no està fet fins a les 2, decidim anar a donar un vol, primer anem a veure a la Laura.

- Laura! Estàs millor o heu arreglat?
- No, encara no, però ja estic millor
- Me’n alegro!
- Bueno, que volíeu?
- Doncs res saber com estaves, ens havies preocupat:$
- Ai, mira que ets bona amiga, eh;)
- Tt’estimo CALI! ♥
- I jo a tu! ♥

Marxem, i anem a veure a la Berta.

- Em penso que no hi és....
- Jo també m’ho penso!
- Doncs marxem no?
- Ok;)
- Iria, jo aniré a parlar amb el Mikel. Tu que faràs?
- Jo aniré a veure a l’Anna que fa temps que no parlem gaire, bueno ahir per telèfon! O sigui a veure que s’esplica.
- Doncs, Iria quedem a la 1 aquí?
- Oook;)
- Fins després t’estimo!
- Jo més!

Agafo el metro per anar cap a casa l’Anna, i de camí em trobo amb la Berta, i el Nil, no els hi dic res, ja que s’estàn liant... Segueixo caminant, i em trobo amb...

Capítol 10

Capítol 10


Ja es tard, i decidiu, tots anar a dormir. Dormim al menjador, estirats en sacs al terra. Tothom dormia, i de cop...


--------------------------​--------------------------​------

Per allà les 5 de la matinada, un gran grup de fans, estan cridant a fora el jardí dient, que volen veure els polseres. L’Àlex, flipa :
- Però Iria, com es possible, que ens hagin trobat, es que ni un moment, e podrem estar tranquils.
- Àlex, no en tinc ni idea, però no ens podem quedar aquí, acabaran obrint, i us molestaran.
- Tens raó però, on anem?
- No en tinc, ni idea, però aquí no ens podem quedar.
- Ja ho tinc!
- Què?
- T’agrada la muntanya?
- M’encanta.
- Doncs ara truco a dos helicòpters, i que ens portin a el cim de l’àliga a Tarragona, i ens podrem quedar a dormir allà!
- Però passar tot el dia a la muntanya...Podríem anar per la tarda a port aventura!
- Si, si, es clar que si!
- Doncs fet!
Al cap de mitja hora, els dos helicòpters arriben a casa meva, i aleshores, anem cap el cim de l’àliga, i allà preparem unes tendes de campanya, on anirem a dormir, després de anar a port aventura. Ens passem el matí veien la muntanya i fen diferents activitats, els polseres i les meves amigues. A la tarda, anem a port aventura, on pugem a totes les atraccions, però tothom va per separat. El nostre grup som : La Berta Rovira, el Mikel Iglesias, la Laura Borralleras, L’Àlex Monner, El Nil Cardoner, El Marc Balaguer, La Tània Comellas i jo. Ens estem fins a l’hora que tanquen per Port Aventura, i aleshores, tornem cap el cim de l’àliga, i allà fem una foguera, i expliquem històries i acudits, ens hi estem fins molt tard, i al final ens anem a dormir, després d’escoltar una cançó que va tocar el Mikel amb la guitarra. La tenda es gran, hi ha capacitat per 20 persones, i nosaltres som, 15, hi ha 4 o 5 habitacions, l’Àlex i jo ens en quedem una, la Laura i el Mikel una altre, i la Berta, el Nil i el Marc una altre, l’Anna Gonzalez i el Ferran Rull i finalment, totes les nenes. Ningú dorm, tothom esta parlant. I de cop, noto, una sensació que havies notat fa poc... m’hi quedo pensant...
- Àlex, tu et creuries tot, el que jo t’expliques?
- Home, es clar!
- Segur? Ni que fos increïble?
- Seguríssim!
- D’acord.
- Va explica!
- Doncs, veuràs, jo puc llegir el sentiment, i ara estic sentint al Mikel, i hi ha un problema!
- Val, això m’ho puc creure. Però quin problema?
- S’està morint la mare del Mikel.
- Que dius? Sabia que tenia una malaltia estranya, i es metges, van avisar de què li quedava pocs dies de vida.
- Pobre Mikel. Creus que li dirà a la Laura?
- No ho crec.
- Però estan junts!
- No li dirà perquè no pateixi.
- Tu, si et passes això m’ho diries oi?
- I es clar, que si!
- Àlex, t’estimo!
- Iria, jo t’estimo, tant, però tan!
- Àlex, m’encantes.
Ja es tard, i tot es fosc, no hi ha ni un lot, o llum encès, l’Àlex i jo, seguim tontejant en silenci. Tothom dorm, i jo espantada em desperto. Ai senyor, penso, ara a més a més de llegir la ment, veig els somins? Que fort. Són les 9 del de matí, i em d’anar a BCN, ja que els polseres tenen una presentació. Abans d’anar a la presentació, anem al cine, i allà mirem indidious. Un cop acabada, van a plaça Catalunya, que es un fan la presentació. La Berta, la laura i jo, estem assentades, a dalt l’escenari, darrera les cortines. I apareix aquell grup de fans, del de matí, 2 del grup, són paparatzis, i ens comencen a fer preguntes, de tota mena. L’Albert Espinosa, ens ajuda a sortir d’allà i ens porta els camerinos, que es on estarem millor.
- Gràcies Albert. –dic jo-
- Derres! Gràcies a vosaltres per fer que els polseres siguin més divertits.
- :$
La Berta, diu que vol parlar amb mi, a soles. Deixem a la Laura sola.
- Iria, eh pres una decisió, i es que estic enamorada del Nil.
- A, millor. Doncs, ja parlaré amb el Marc, i li diré;)
- Merci, Iria!
- Derres Berta!
La Laura, be cap allà amb nosaltres, i comencem a parlar totes.
- Iria, m’encanta el Mikel. Es súper bona persona, i és genial.
- I apa que el Nil em tracta com una reina.
- Doncs l’Àlex esta boníssim!
Apareix, el Nil, i la Berta va corrents i es donen un pico. I ens quedem la Laura i jo parlant del Mikel i de l’Àlex.
- Laura, tu i el Mikel feu bona parella.
- A si? En serio? :$
- Si, perquè sou preciosos!
- Apa, no diguis mentides! 
- Jo no en dic mai!
- L’Àlex i tu, si que sou preciosos.
- Perdona, però voldràs dir, ell si que es preciós.
- No, no, ja ho he dit bé, tots dos sou preciosos.
- Que no! :$
- Que si, sou els dos, unes preciositats!
- Com tu i el Mikel, doncs!
- Que no, l’Àlex, tu i el Mikel, encara ho podeu ser, però jo no!
- Au va no diguis tonteries!
Apareix el Mikel Iglesias, i al cap d’uns segons, l’Àlex, que et fa un morreig, d’aquells inoblidables! M’encanta, sens dubte. Apareixen l’Anna i el Ferran Rull. I ens conviden a anar a prendre algo, sense pensar-ho diem que si. Anem a un parc, on no hi ha gaire gent, amb gronxadors, i un tobogan. En fem una foto tots junts al tobogan. L’Àlex i jo ens assentem en els gronxadors i ens comencem a gronxar. El Ferran i l’Anna marxen, ja que es comença a fer tard, però a nosaltres no ens importa. Fins a l’hora de sopar, ens estem per allà en aquell parc, i al final m’arriba un missatge, on hi fica, veniu a sopar a casa, em preparat pitzzes, li demano al Àlex i em diu que clar. Ja que ve a sopar també es quedarà a dormir. Arribem a casa, cap allà les 21:30h, i després anem cap a casa meva que està a 5 minuts. Sopem ràpid, i pugem a l’habitació per estar tranquils.
- Iria, jo no e portat pijama.
- A no passa res.
- Que faràs?
- Aniré a l’habitació del meu germà i agafaré un jersei vell.
- A esta bé.
Vaig cap al seu armari i el mes vell que trobo es una samarreta volcom, de l’any passat, me’s igual, o sigui que li porto a l’Àlex.
- Iria, això li dius tu, vell?
- Si. Això no s’ho fica mai.
- Doncs, ja me la pot donar perquè es molt xula.
- Si vols, li demano.
- No, no, Iria, que era broma!
- Doncs, no es cap broma, ara li demano, però perquè ets tu, que si no!
- Iria, ja saps que t’estimo!
- Ho sé, i tu saps que jo més!
Vas cap al menjador i el Jordi, esta tan panxo estirat al sofà, mirant la televisió.
- Jordi, una cosa que et faria res que li dongues la samarreta vella volcom a l’Àlex.
- No, es clar que no!
- Oook;)
Però sents que el teu germà pensa : Joder, perquè li e de donar, no si val, si en vol que se’n compri, quin morro! Jo em gasto diners, i ara e de regalar samarretes. Perquè es el seu novio, que si no, li dic que no! Quina barra que té. Però potser no es el pobre nen sinó que es l’Iria.
- Jordi, aquesta samarreta li donaré com un regal al Àlex, i vigila el que penses, que de vegades es pot sentir! – DicMentrePujoLesEscales.-
Puges fins a l’habitació, i allà, l’Àlex, estirat, pensant.
- Àlex vigila el que penses, que et sento, eh;)
- Ai, es veritat, ja no hi pensava!
- No passa res!
- Que t’ha dit de la samarreta?
- M’ha dit que es clar, o sigui ja es teva! (L)
- Ets massa!
- I tu increïble.
Ens conectem al facebook, per ser exactes, al meu facebook, i allà veiem un missatge de....

Capítol 9

Capítol 9


Crido a la Berta, i com e fet amb el Marc, la baixo fins a baix la piscina, i comencem a parlar.
- Berta a tu et mola, el Marc?
- Home, doncs...
- Doncs?

--------------------------​--------------------------​------

- Es que Iria, no ho sé.
- Que no saps el què?
- Es que a veure, es Guapo, esta bo, però, ell es famós i jo no, i es molt més gran que jo.
- Però a tu et mola algú oi?
- Home, doncs si:$
- Qui, Qui, Qui?
- El Nil..:$
- En serio?
- Si..:$
- Vols que parli amb ell?
- Per què?
- Perquè jo e vist que et mirava de tant, en tant.
- Uale, Uale, Uale...Que fort!
- Mira, fem una cosa Berta, aquesta nit, us quedeu tots a dormir a casa, per tant, que tens fins a l’hora de sopar, per decidir quin t’agrada més, quan ho sàpigues m’ho dius.
Apareix l’Àlex, preocupat ja que feia estona que estàvem parlant, però va acompanyat per el Nil Cardoner. La Berta es queda embovada, ja que n’està “enamorada” i és el seu ídol. L’Àlex em diu vine, anem i deixem-los sols. Anem cap a l’habitació, i allà hi ha la Laura tontejant amb el Mikel, li dius a l’Àlex, i ell flipa. Sona el telèfon. He d’anar a baix a buscar-lo i agafar-lo, i em trobo, amb el Nil, i la Berta a punt, de fer-se un petó. Mare meva, penso, i me’n vaig directa al telèfon.
- Si?
-
- Si, perquè?
-
- Si, vine:D
-
- Oook;)
-
- Fins ara!
Torno cap a dalt, per no molestar a la Berta, i el Nil. L’Àlex em demana que qui era.
- Iria qui era?
- A era la cosina del meu cosí, es un any més gran que jo, i era per si podia venir per casa, a veure’m li e dit que Oi tant!
- A, esta bé. I com és diu?
- Es diu Anna!
- Anna, que més?
- Anna Gonzalez.
- Àlex, anem a la piscina, ja que tothom esta a la seva bola, passant de tot?
- Home, doncs, si, estaria bé.
Ens estem banyant, de cop sona el timbre, i jo, vaig a obrir.
- Anna!
- Iria:D
- Ja m’estàs presentant a l’Àlex.
- Jajaja:$ Vine:D
Anem fins a la piscina, i allà hi ha l’Àlex esperant-me, surt de l’aigua per conèixer, a l’Anna.
- Àlex et presento a l’Anna. Anna et presento a l’Àlex.
- Encantat, oi que saps qui ets?
- I tant!
- Anna, vine anem a dalt i deixa les coses, per dormir a la meva habitació.
- Ara vaig Iria.
Comença a ser hora de sopar. Crido a tothom, i tothom va cap el menjador, excepte l’Àlex, la Laura i la Berta, que m’ajuden a parar taula i a ficar el sopar. La taula està organitzada. Acabeu de sopar, i totes les parelles queden en un racó diferent de la casa. L’Àlex i jo, anem al jardí, en el tros d’herba ja que és el meu racó preferit de la casa, i esteu contemplant les estrelles, des de una hamaca.
- Iria saps què?
- No, què?
- Ara estava contant les estrelles, i per cada estrella deia una raó per la que t’estimo, però saps que? M’han faltat estrelles.
- Oish:$ Mira que ets maco, eh:$ Doncs jo l’altre dia a la platja, vaig començar a contar granets, i cada granet era lo molt que t’estimo, però me’n vaig a donar, que hi havia masses pocs granets.
- I tu em dius a mi, que sóc maco, però tu, tu ets massa!
Apareix l’Anna Gonzalez.
- Hola parelleta, que molesto?
- Que va –Diem alhora-
- Doncs si no us fa res, em quedaré aquí una estona amb vosaltres.
- Com tu vulguis.
La piscina, està ocupada, per el Nil, la Berta i el Marc. Somric, i es que em fa gràcia, perquè encara no s’ha decidit. A dalt l’habitació, hi ha la Laura amb el Mikel, liant-se. I al menjador hi ha : La Tània, l’Anna Moya, la Mireia Vilapuig, la Joana Vilapuig, l’Aina Palacios i la Manal Tarifet parlant de nois. Al jardí al cap d’una estona apareix en Ferran Rull, que s’emportà a l’Anna cap a dins de casa.
- Ui aquests dos Iria, que faran...
- Ens fan por, oi?
- Ja ho pots ven dir!
Ja es tard, i decidiu, tots anar a dormir. Dormim al menjador, estirats en sacs al terra. Tothom dormia, i de cop...

Capítol 8

Capítol 8


Esteu marxant del Zoo, quan de sobte.....

--------------------------​--------------------------​------

Quan de sobte, un gran grup de fans se us llençant al damunt. Una d’elles, però se’t queda mirant amb una cara de fàstic, i comença a parlar amb tu.

- Ei tu nena, qui ets, i que feies amb l’Àlex?
- Perdona? Jo puc fer el que em vulgui, quan vulgui, i puc anar amb qui vulgui. T’ha quedat clar?
- O sigui, que tu coneixes al Àlex.
- Que si el coneixo? El coneixo massa.
- I me’l podries presentar.
- Home poder, poder...
- Si us plau!
- Amb una condició.
- Qualsevol cosa.
- Haureu de marxar totes.
- Fet.

Presento l’Àlex a les, fans, i ja podem anar tranquil•lament, a menjar el gelat. Convido a l’Àlex a que vingui a casa, però abans m’asseguro de fer fora, als meus germans. Arribem a casa, ja tenim el sopar, fet. Per tant que decidim, pujar a dalt a la meva habitació, i mirar alguna pel•lícula.

- Àlex que faria res, si convides, a unes amigues meves, Molt especials?
- I es clar, que no! Però amb una condició.
- Quina?
- Jo, convido als polseres.
- Si és això, FET!

Truco a la Berta Rovira i a la Laura Borralleras, les meves millors amigues. Primer truco a la Berta.
- Berta, carinyo!
- Que vols?
- Que t’agradaria venir a casa meva...
- Ara? A que fer?
- Vine, es una sorpresa...
- Jajaja:$ d’acord, d’aquí 2 minuts, sóc a casa teva.
- Ok, t’espero!:)

Ara truco a la Laura Borraleras.

- Laura, Laura!
- Que, Que?
- Vine a casa meva..
- Ara?
- Si, et truco es perquè vinguis ara;)
- Però perquè tens tanta presa, perquè vingui?
- Tu, vine, i calla;)
- Ja vaig, ja vaig!

Arriben a casa, tots, tan els polseres, com les meves millors amigues. Tots em quedat que es quedarien a dormir, ja que la casa, és gran, i n’hi ha prou espai. També convido a dos amigues més : A l’Aina Palacios, i la Manal Tarifet. I una dues de 1 any menys que jo : l’Anna Moya i la Tània Comellas. L’Àlex i jo, estem mirant la pel•lícula, abraçats. De cop, miro per tota l’habitació observant que fan, i noto, que el Marc, i la Berta, és fan cada mirada què tela... Li dic a l’Àlex. Ell fa una cara de Wow!

I em diu a cau d’orella:
- Que t’hi jugues que s’acaben liant?
- Vols dir?
- Si, ja ho veuràs...
- Jo crec que la Berta fa més bona parella amb el Nil.
- Potser si que tens raó.
- Clar que si, Àlex, jo sempre tinc la raó!
- Ets més creguda!
- Jo? Jajajaj:$ Ja ho sé...:$
- Però no et pensis, m’encanta que siguis creguda:$
- Oish:$ a mi m’encantes tot tu:$

Crido un moment al Marc, per anar a parlar amb ell.
- Marc, pots venir un moment, si us plau?
- I tant.
Baixem fins a baix la piscina, ja que no vull, que ningú ens escolti.
- Marc, us e estat observant a la Berta, i a tu, que et mola? Ö
- Home, doncs...Si:$ tan es Nota?
- Home, doncs si, es nota MOLTÍSSIM!
- Ai, mare...TT
- Jajajaj:$ Vols que parli amb ella, i li digui si va per tu?
- Ö, en serio faries això per mi?
- I es clar!
- Merci, Iria, ets Genial!
- TU, si que ets genial Marc

Crido a la Berta, i com e fet amb el Marc, la baixo fins a baix la piscina, i comencem a parlar.
- Berta a tu et mola, el Marc?
- Home, doncs...
- Doncs?

Capítol 7

Capítol 7


A casa l’Àlex no hi ha ningú, els seus pares són a Paris. Ell no esperava a ningú, de cop, es sent un soroll...

--------------------------​--------------------------​------


Truquen al timbre, l’Àlex et mira estranyat. Va a obrir. Em diu que m’esperi a la piscina. L’hi faig cas. Sento un soroll. Ja tornen. I torna l’Àlex amb els polseres!
- Ei nois, que hi feu aquí?
- Us hem vingut a fer una sorpresa!
- Hahahah:$ Esta bé;)
L’Àlex es tira a la piscina i m’esquitxa moltíssim! Els polseres, porten els banyadors posats. Es tiren tots a l’aigua. I feu una guerra d’aigua. Se us ha fet tard. Ja són les 12. I els polseres marxen a casa. L’Àlex i jo, ens quedem a l’aigua.
- Àlex una cosa!
- Diguem!
- Saps que t’estimo Molt?
- En serio? Doncs no, no ho sabia, però ara ja si.
- I no vols que t’ho demostri?
- Home, si t’ho vols...
Em tiro a sobre d’ell i li faig un petó llarguíssim. Somriu. Ell em fa un petó i m’enfonsa a l’aigua. Entrem a dins. I comencem a mirar una pel•lícula de por. Hi ha escenes que a mi em fan por, i jo m’agafo a ell. M’adormo al sofà, i ell em portà en braços fins al llit. Ens aixequem per allà les 11, ell s’aixeca del llit, i amb una safata, porta al llit : Unes torrades amb mantega i melmelada, un suc de pinya i un cafè. Esmorzem. Jo em fico un vestit, de color lila, i unes sabates a conjunt. Ell va amb uns pirates, i una samarreta negre.
- Ei Iria, t’agradaria anar a un lloc molt especial?
- Home, estaria bé:$
- Doncs som-hi.
Anem agafats de la mà. Esteu a punt d’arribar i et tapa els ulls. Entreu. Sou al Zoo, no sé com ho ha sapigut, però m’encanten els animals. El primer que li demanes a l’Àlex es anar a veure els tigres. Els meus animals preferits, i curiosament també es el seu. Aneu a l’espectacle de dofins, com que l’Àlex es famós, ens han fet sortir a ell i a mi, allà. Ell ja ho tenia tot planejat. I ens hem ficat uns banyadors, i ens hem pogut banyar amb els dofins. És hora de dinar. I aneu a dinar a un restaurant de no gaire lluny d’allà. Jo em demano uns Espaguetis. I l’Àlex uns macarrons. No agafem segon plat, i passem directament, als postres. Em demano un gelat de maduixa, i nata, i ell igual. Tornem al Zoo. I allà hi ha 5 amigues meves : La Marina Escobar, L’Anna Collado, La Raquel Palà, la Laia Plana i la Clara Mascaró, que són unes súper fans de polseres, i es llencen damunt de l’Àlex.
- Ei nenes menys que me’l ofegeu!
- Com que te’l ofeguem?
- Home, doncs que estem junts, no ho sabíeu?
- Si, però...
- Voleu que us el presenti?
- Si, si, si, si us plau!
- D’acord, D’acord.
- Àlex vine!
- Que vols carinyo?
- Et presento a la Marina, l’Anna, la Raquel, la Laia i la Clara.
- Hahaha:$ Encantat!
- Encantades nosaltres!
Les perdeu de vista i s’allunyen un bon tros. Segui caminant tan tranquils donant un bol, decidiu anar a veure els rèptils, ja que a l’Àlex li encanten. Jo en canvi no puc amb les serps, els hi tinc fòbia, i amb l’excusa, puc anar agafada tota l’estona, de l’Àlex. Els cocodrils, però m’encanten, i me’ls menjo a fotografies. Aprofitant que esteu als costats del micos, i goril•les els aneu a veure. Ens quedeu només 5 minuts, i marxem. Els lleons, no hi són, per tant aneu a veure els pingüins, després a les foques, tot seguit a les girafes i després a les zebres, finalment aneu al lloc on hi ha les cabres, i animals de granja.
- Iria vols que fem una mica, el tonto, jugant al parc?
- Hahaha:$ Perquè no?
Comenceu a jugar, al parc del costat, on hi a una roda de cotxe, us comenceu a gronxar. Se us comença a fer una mica tard i marxant us trobeu a l’Estel Monner i a l’Aleexia Bahíí, dues nenes del teu institut. Es fiquen vermelles. Jo els hi presento, sense cap problema.
- Àlex, i si marxem del Zoo i anem a menjar un gelat?
- Oh, es una bona idea, em sembla MOLT bé:$
- Hahaha, doncs som-hi.
Esteu marxant del Zoo, quan de sobte.....

Capítol 6

Capítol 6


Us esteu començant a fer petons per el coll, per la boca, per el nas, vaja per tot arreu, que en puguem dir, i de cop arriba...

--------------------------​--------------------------​------


De cop arriba, el Marc Balaguer, i us talla el rotllo. La Joana ja feia estona que havia marxat, ja que potser, es pensava que molestava, que la veritat, es que millor que hagués marxat. El Marc vol parlar amb mi, a soles, jo l’intento convèncer de que es pugui quedar el Àlex, però ell insisteix, que només vol parlar amb tu. Al cap d’una llarga estona, decideixes anar-hi.
- Marc, que volies?
- Bé doncs...
- Doncs?
- Doncs que m’agrades, i veure’t a tu i a l’Àlex junts, doncs no em fa gaire gràcia..:$
- Però, es que jo l’estimo a ell.
- Llavors, es que esteu sortint de veritat?
- Home, sortir, sortir... tampoc! Però tenim algo.
- I a tu t’agradaria liar-te amb mi, només per provar?
- A veure Marc, entén, que no és tan fàcil, això...Jo a l’Àlex l’estimo, i molt, però si li fes això, notaria que li estic fent mal a ell, i a mi.
- Però Iria, no et costa res.
- Si au! Això ho dius tu. Potser per aquesta tonteria, se’n pot anar tota la relació a norris.
- Però i un petó, un insignificant, petó?
- Perdona, Marc, però un petó pot significar molt eh!
- Iria només tocar els nostres llavis, i separar-los.
- Marc, que no.
El Marc es fica trist i decideix marxar, a tu et fa pena, però bé es el que hi ha. Tornes cap allà on estaves amb l’Àlex. Tu no te’n adones, i fa que t’assentis a sobre seu, fen-te caure. Tu somrius, i li fas un petó. Després et demana que que volia el Marc. Tu fas una cara de, ja t’ho esplicaré;) Ell et fa un d’acord amb el cap. De cop et comencen a arribar molts missatges. T’estranyes, qui podia ser tan pesat, de enviar tants i tants missatges? Doncs clar, qui havia de ser. El Senyor Erik. L’Erik es el teu ex, i encara que ell faigui veure que no li importes, sempre que pot i veu que tu no mires, aprofita, i alguna que altre mirada et fa. En un dels missatges, deia que necessitava parlar amb mi, que era urgent. Jo preocupada, li envio, un missatge, que hi posava, t’ha passat alguna cosa, estàs bé? Ell et contesta que vol parlar amb tu, quan més aviat millor. L’Àlex veu que estàs preocupada, i et pregunta, que, què et passa. Li explico. Ell no ho entén gaire, i jo, tampoc. Ell no es vol preocupar, però jo, no puc parar de pensar en què li passa. Donat que em preocupo massa, decideixo, trucar-lo.
- Erik, que et passa?
- No, res.
- En serio, que et passa? De que vols parlar?
- Bé...estàs amb algú?
- Home doncs si, estic amb l’Àlex Monner.
- A, doncs ja parlarem, no?
- Però estàs bé?
- Si, si, no et preocupis per això.
- Com volguis!
- Adéu.
- Adéu.
Ja no estàs preocupada. Segurament, lo que em vol dir, és una xorrada. No em preocupo per res més, ja que estic amb l’Àlex. I es que quan estic amb ell, perdo la noció del temps! L’Àlex, i tu, cada cop esteu millor.
- Iria, aquesta nit, t’agradaria venir a casa meva?
- No ho sé, ho hauria de preguntar als meus germans.
- Als teus germans? I els teus pares?
- No, es que els meus pares, no hi són tenien un viatge, i com que ja som prou grans, ens deixen sols a casa;)
- Ah, doncs llavors truca’ls i els hi demanes.
- Oook:$
Agafes el telèfon, i truques al teu germà gran, que ja et tenien abandonada.
- Jordi, una cosa, que avui puc anar a passar la nit a casa l’Àlex.
- Si, i tant!
- Gràcies!
- Bona niit!
- Adéu!
Se us fa tard, ja són les 9 del vespre. Aneu cap a casa l’Àlex, i allà et té preparada una sorpresa. Sortiu a fora la terrassa, on hi ha una taula rodona, amb dos cadires, i unes veles. Et quedes impressionada amb la casa de l’Àlex. Es molt gran, i amb una piscina. Sopeu just al costat de la piscina. Per sopar hi ha, espaguetis, de segon, llom arrebossat, i per postres, gelat, i un batut amb dues canyetes. Acabeu de sopar. I l’Àlex et diu que pugis a la seva habitació. Un cop arribat veus que hi ha un biquini de color blau i verd a quadrats Billa bong. Te’l fiques i baixes a baix la piscina. Ell encén el llums nocturns, i us banyeu. A casa l’Àlex no hi ha ningú, els seus pares són a Paris. Ell no esperava a ningú, de cop, es sent un soroll...

Capítol 5

Capítol 5


Al missatge hi posava....

--------------------------​--------------------------​------


Missatge: Bé ja se que pensaràs que sóc burro ja que té enviat aquest missatge i estem a dos passes, però en fi. Et volia comentar una cosa, que em dona voltes per el cap. Bé la qüestió és que m’agrades, i m’agrades molt... i bé m’agradaria que lo nostre fos alguna cosa més que el simple lio de avui. Teekk!(L)
Realment aquell missatge et desfà! Penses OMG, l’Àlex Monner m’està demanat per sortir a mi? Que fort! Et gires. Vas corrent cap a ell i li fas una súper abraçada. I ell em pregunta a cau d’orella : Això es un si? Jo me’l miro i amb un petó li responc a la pregunta. Les nostres mans estan agafades amb força no es volen deixar anar. La Joana us mira les mans i somriu:)! Donat que la presentació dels polseres avui ha set sospesa per culpa del teu desmai, els polseres et convidem a anar al Straburcks. Us assenteu tots els polseres en una taula, i l’Albert i en Pau s’assenten en una altre. Jo em demanaré un batut de maduixa. L’Àlex et mira amb un somriure encisador dels seus, i observant els seus llavis com diuen jo també, deixes anar un gran somriure que esperes no desfer mai! De cop un missatge al mòbil. T’estranyes. Qui deu ser? Et mires el missatge. Oh NO! Penses. Es del teu Ex novio. L’Àlex et pregunta qui es. Tu no li vols dir. Esborres el missatge. I dius que eren els teus germans que et deien que s’anaven a casa.
Comenceu a tontejar molt amb l’Àlex :
- Saps que t’estimo molt, no Iria?
- A si? Doncs no, no ho sabia, perquè no m’ho demostres tot lo que m’estimes?
- N’estàs segura que et vols arriscar?
- Que si n’estic segura, n’estic seguríssima!
Et fa un petó realment de cine. M’encanta! És un petó meravellós. Xucles una mica del teu batut. I a continuació li fas un petonás impressionant al Àlex. Els polseres us observen. Tu deixes anar una rialla. Els polseres, decideixen anar a donar un bol. Donat que som nosaltres qui molestem més paguem lo nostre i marxem. Anem a un parc de molt a la vora, on hi ha un petit bosc al costat. Us assenteu sota l’ombra d’un pi.
- Una cosa Àlex, com és que t’has enamorat d’una noia, normal, com jo?
- Perquè tens una cosa que les demes no tenen?
- A no?:$ I que és?
- No ets com les altres fans que em veuen i se’m llencen al damunt. Tu quan m’has vist has reaccionat, com si fóssim amics de veritat de tota la vida.
- Bueno, es que no ho sé:$
- Jo si que sé, i es que T’estimo, i t’estimo MOLT!
De cop apareix, la Joana Vilapuig.
- Hola nois, us molesto?
- Hahaha:$ no que va;)
- Segurs?
- Si, si, només estàvem parlant!
- Doncs llavors em quedo!
L’Àlex et fa una mirada, com dient, tan de bo que marxi. Tu somrius. Tu de moment, no estic segura de que això amb l’Àlex pugui funcionar, donat que ell es famós i jo, en canvi, només tinc un trofeu, i és de quan vaig guanyar un concurs de ball. Li vull comentar això que em ronda per el cap.
- Àlex, bé, es que mira, que tu ets molt famós però jo no sóc res, i crec que les fans, em podrien dir coses, i no m’agradaria espatllar la teva carrera, només per estar amb mi:$
- Però Iria, no diguis bestieses! Això no deixaria que passes mai! Entens mai?
Per que callis et fa un petó de 2 minuts, tranquil•lament. Sense presses. A tu t’encanta, com tots els que et fa. I es que l’Àlex és molt Àlex:$ Us esteu començant a fer petons per el coll, per la boca, per el nas, vaja per tot arreu, que en puguem dir, i de cop arriba...

Capítol 4

Capítol 4


Anem caminant cap a dalt, ell se’m va apropant cada cop més, busca la teva mà i l’agafa, amb força, un cop allà adalt...

--------------------------​--------------------------​------

Et trobes a l’Albert Espinosa, i se’m queda amb una cara de, no m’ets familiar, li faig una mirada a l’xXx. I ell li explica, tranquil, es la meva millor amiga! Miro a l’xXx amb una mirada, com dient, calia mentir? Ell et mira i assenteix amb el cap! Un cop a dins ell et presenta a tothom, des de el primer fins a l’últim, tots se’m queden mirant amb una cara, que hi fas aquí? Tu t’avergonyeixes, ell els hi xiuxiueja una cosa a l’orella, ells es queden amb una cara, ho dius en serio? I els altres es queden tan tranquils! De cop et comença a parlar la Joana Vilapuig, la Cristina de polseres.
- Hola! Encantada jo em dic Joana, segur, seguríssim que m’has vist per polseres vermelles oi?
- I tant, com per no fer-ho! Ai, perdó no m’he presentat! Em dic Iria encantada!
- Tranquil•la no passa res
- Dacord!
- Bé i quants anys tens, jo tinc 13 anys, i tu?
- Jo en tinc 15.
- Dacord!
Em quedo una bona estona parlant amb la Joana, i ens hem fet molt amigues! Us esteu com uns 30 minuts parlant amb la Joana, i tota l’estona notes que l’Àlex Monner (l’xXx) t’està mirant, em giro cap a ell, ell somriu i continua fent la seva feina. La Joana aprofita l’ocasió i em diu a cau d’orella:
- No li diguis que t’ho he dit, però avans l’Àlex, m’ha dit, que s’ha penjat moltíssim de tu!
- Que dius? En serio? No això no es possible, però si sóc molt lletja:$
- Au va, no diguis tonteries, ets preciosa, i no m’ho neguis!
- Dacord, no ho faré, però ja saps que penso que no ho sóc!
- Abaixa la veu, que ens sent!
- Ai perdo!
- No es per res, però quan tingui temps, m’ha dit que et demanaria per sortir!
M’acaba de dir això la Joana i em desmallo, i al despertar, em desperto a l’hospital, i trobo a l’Àlex mirant-me fixament. M’espanto.
- Però Àlex que hi fas ficat a sobre meu, observant-me?
- Perdo, però es que... t’he de dir una cosa –diu l’Àlex ben avergonyit-
- A d’acord, digues!
- Bé doncs, es que Iria des de que t’he vist, m’he quedat pillat de tu, i això em moles!
- A mi també em moles!
Et fa un petó que em sembla el més bonic, i més etern que m’han fet mai! Us comenceu a liar. I a mig petó entra una infermera.
- Ui perdo parelleta, us molesto?
Us quedeu avergonyits, i preferiu no dir res. La infermera em diu que ja em donen l’alta i puc marxar. Jo ben contenta, recullo totes les coses, i marxem agafats de la mà amb l’Àlex. A fora hi ha el Mikel, en Marc, la Joana, L’Igor, la Mireia i el Ferran. La Joana no ho dubta ni un segon, va corrent, i et pregunta com estàs? Jo ben feliç li dic Bé. T’apropes i a cau d’orella li dius :
- Quan m’he despertat i he vist com l’Àlex m’observava n’he estat segura, m’estima, i això m’ha animat moltíssim, ja que jo m’he quedat MOLT pillada per ell. I bueno, després ens hem començat a liar:$
La Joana fa una rialla, i et mira amb cara de : Ai senyor, que hi farem:)!
Algú t’ha enviat un missatge. Estranyada, agafes el mòbil, i mires de qui era aquell missatge. Era de l’Àlex. El mires amb cara de calia? I et fa que si amb el cap. No ho pots evitar i se’t escapa un somriure. El missatge hi posava...

Capítol 3

Capítol 3


Espera aquell no és...?

--------------------------​--------------------------​---------------------

Jo me’l quedo mirant, durant una bona estona! La seva cara m’era familiar, però no sabia ben be qui era! Amb l’Olga ens anem apropant, a ell, i com mes el veia, mes familiar em semblava, qui era, que hi feia aquí, amb aquell grupet de gent? Al final el noi ens veu i ens saluda amb la mà!
xXx – Hola noies que hi feu aquí?
- Ho.Hol.Hola.
L’xXx se’ns queda mirant estranyat, a mi em continua sonant la seva cara, però ara no em venia al cap, qui era...! Al cap d’una estona reacciono, apa aquí, però si es, es, es ell! No pot ser! E conegut un famós! Que fort! Ens allunyem del noi, i de cop jo em giro, i dic :
- Hola, oi que ets el...........
- Exacte! Em semblava estrany que no em coneguéssiu, tothom que em veu se’m tira el damunt!
- Jajajaj:$ ha de ser estressant! Perdó si us em molestat!:$
- I ara, si ens estranya i tot, sembla que no us agradem gaire eh:$
Li faig un copet de colze a l’Olga, com dient-li va marxa, ella assenteix amb el cap, i decideix marxar!
- On ha anat? –et pregunta el xXx-
- No ho sé em penso que el meu germà la cridava!
- A dacord! Per cert, no has dit el teu nom!
- Ai, perdó em dic Iria encantada!
- Encantat! No cal que et digui el meu nom oi?
- Hahahah:$ i es clar que no!
Ens estem una bona estona callats, i finalment ell et diu una cosa!
- Una cosa, et faria res acompanyar-me?
- A on?
- Cap aquí a dalt!
- No ho sé es que els meu germans no ho saben!
- On són?
- Són aquí a dins;)
- Aqui a dins? Cap problema doncs, ja et veuran!
- Com que em veuran?
- Si, si, el que sents, estaràs a dalt aquell escenari!
- Que dius ara? Amb tots vosaltres?
- Home amb tots, no, estaràs mes amb mi, que em els altres però si!
- Jajaaja:$ llavors millor encara:$
- Una pregunta, tens movil?
- I es clar, te’l donc?
- Home, doncs si!
- Fet es : 6********
- Dacord, afegida!
- I el teu és?
- El meu 6********
- Hahaha:$ esta bé!
- Anem doncs, es que ens estan esperant!
- Si, si, perdó!
Anem caminant cap a dalt, ell se’m va apropant cada cop més, busca la teva mà i l’agafa, amb força, un cop allà adalt...

Capítol 2

Capítol 2


I al entrar...

--------------------------​--------------------------​--------------------------

No veig res, només sento més veus de lo normal. Em quedo uns 2 minuts pensant, en que devia ser, i finalment, penso, i si són els pensaments de la gent? Per dins et repeteixes MER-DA! Et destapen els ulls, mires, i resulta que hi ha un escenari i un pilot de gent observant l’escenari en silenci, i dels nervis! Que bé, penso, ara n’estic segura que són els pensaments de la gent, en un d’ells, puc esbrinar, que diuen : Que surtin ja, si us plau, va, va, va, estic impacient! Em quedo una bona estona pensant, que surtin ja? Qui ha de sortir? Hi haurà algú famós? Agafo a l’Olga, i l’arrossego fins a fora. L’Olga em mira amb una cara, dient que passa?
- Olga em passa una cosa, Molt, però que molt, extranya. Necessito que m’ajudis!
- Explica’m saps que jo, sempre t’entenc!
- Ho sé, per això et demano ajuda!
- Digues, doncs!
- Esta bé, doncs resulta que ara puc sentir els pensaments de la gent!
- Has dit que què?
- Olga, si us plau, no ho facis més difícil!
- Perdona...Segueix!
- No t’ho creus oi?
- Home, Iria, entén, que es complicat, no és tan senzill que et diguin sento els pensaments de la Gent, i t’ho hagis de creure a la primera! Tu t’ho haguessis cregut, si t’hagués dit això, o t’hagués costat?
- Doncs la veritat, es que a la primera no m’ho creuria però després si m’ho demostressin, suposo, que si. Olga, si t’ho demostres em creuries?
- Probablement!
- Doncs, mira al cotxe estaves pensant: Sempre s’estan discutint, en començo a estar una mica farta, a part, jo me les estimo molt a les dues, i quan es discuteixen, pateixo, perquè si un dia s’enfaden molt, després, em faran decidir, amb quina he d’estar i no vull!
L’Olga es queda de pedra.
- Com pots saber això?
- T’ho he dit olga...
- Espera, aquell no és...?

Capítol 1

Capítol 1 


- Correeeeeeeeee!
- Eh, però que són tantes preses, que passa?
- Coreeeeeeee!
- Ja vaig ja vaig, tranquil•litat!
- Va Iria que al final farem tard!
- Tard, a on?
- Va Correeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!​ I afanyat, tu explico de camí;)
- Dacord!
Agafo el meu llapis dels ulls i em faig la ratlla dels ulls, ben ràpid, ja que la meva germana gran, la Júlia, vol anar a nosé on! Em fico la primera cosa que trobo per l’armari, bé no es la millor, però, esta bé! Pujo al cotxe i de camí la Júlia no para de mossegar-se les ungles, esta nerviosa!
- Júlia, m’has d’explicar una cosa, recordes?
- Ai Iria, que pesada, tu sempre tan importuna com sempre, ara no t’ho diré ja ho veuràs!
- Eh, menys eh, que jo no té fet res perquè em parlis així o sigui baixa els fums!
T’enfades, ja que la teva germana gran, no et vol explicar on vas, i a sobre et tracta malament sense motiu, no ho entens, et sents desconcertada! Condueix, el meu germà més gran, el cotxe es ple, ocupat, per el meu germà que condueix pensant en les seves coses, i passant de la discussió entre germanes, La meva germana bessona Olga, que com sempre s’escolta la discussió amb la Júlia com si fos normal, La Júlia que esta nerviosa per arribar, i jo que jo, bueno jo, estic mirant per la finestra pensant en les meves coses! De cop es para el cotxe, jo de cop me’n entero, i el veure que ens estaríem molta estona, jo agafo el meu Ipod i començo a escoltar música! La Júlia esta histèrica, té ganes d’arribar, però no hi pot arribar donat que ens han parat, tu dedueixes que ha set un accident, i com de costum, la teva germana, l’Olga, està pensant, i tu misteriosament, escoltes el que pensa! Et quedes desconcertada, no ho entens, com es possible? Et preguntes... Casualitat? T’estàs tornant boja, no t’agrada escoltar que pensa la teva germana bessona! Intentes, no escoltar-la, però de cop, sents el pensament del teu germà gran, en Jordi, ara si que no entenc res! Com es possible, et preguntes com 345 vegades! Els pensaments que tenen són divertits, tot s’ha de dir, però com es possible? Arribem al lloc, on la Júlia volia anar, esta clar, deu ser una de les seves xorrades. Em tapen els ulls, i al entrar...