Capítol 16

M’estan portant cap a quiròfan, alguna cosa no va bé. El Carlos, espantat truca corrents a l’Àlex, i li explica tot el que ha passat, excepte que se’m ha declarat.

-      

- Àlex, tio has de venir corrents a l’hospital, algo no va bé. Estava jo fent-li companyia a començar a sonar un soroll, i se’l han emportat a quiròfan.

-      

- Però que li has fet? Ara mateix vinc.

-      

Àlex jo no li e fet res. Ara parlem, adéu.

-      

Adéu.

Penja i ve enfadat cap a l’hospital, està enfadat perquè té por que em passi alguna cosa, i ell no pugui fer res per evitar-ho. Sé que m’estima molt, i jo a ell. Jo segueix-ho normal, només sé que dins meu alguna cosa, no va del tot bé, però els metges ho estan arreglant, o sigui que no em preocupo gaire.

-      

Carlos, diguem exactament que ha passat.

-      

Doncs àlex, jo estava aquí fent-li companyia. I allò que me assentat al seu costat, i li e començat a parlar, i al cap de poc ha sonat allò i se la han endut.

-      

Esta bé, suposo que no es culpa teva, però es que joder, si la perdés no seria res.

-      

T’entenc, i sé que ella es molt important per la teva vida. Però n’estic segur que es posarà bé, si menys no, això esperem.

Acaba la operació, tot ha anat perfectament. Només hi ha hagut un parell d’ensurts però sense importància. M’han transportat a la UCI. Però encara segueixo en coma, i dubto que em pugui despertar tan aviat. Els horaris de visita són molt específics, quan es pot entrar entren el Carlos i l’Àlex.

-      

Iria, carinyo, estàs bé?

No responc ja que estic en coma.

-      

Hola, Iria, que t’ha passat. Esperem que et passi la coma ràpid.

-      

Tinc unes ganes de poder-te besar els teus llavis, que ni t’ho imagines!

Se’n van. I entra l’Anna Gonzalez amb el Ferran, que estan en silenci, observant-me a l’Anna li van caient llàgrimes, però se les eixuga ràpid, perquè no vol que el Ferran miri com plora. Marxen i entren la Noelia, la Berta. Que em fan una abraçada, súper forta. Les dues estan força preocupades. Marxen i entren els meus pares. Que també m’abracen i parlen, però no poden rebre resposta. Tot seguit entren familiars, i moltíssima més gent, com la Rut, la Manal, i aquestes. Els hi estic molt agraïdes. Al cap d’unes 2 hores, em porten a l’habitació. Allà hi és tothom. Però jo segueixo en coma. Marxa gaire bé tothom, excepte, l’Àlex, la mamà, el papà, el Carlos i el Mikel. L’Àlex porta una cosa darrera el braç és un ram de flors. Els pares, marxen a casa. L’Àlex passarà la nit a l’habitació amb mi. Jo estic amb els meus amics de la coma.

-      

Iria, et vens a banyar?

-      

Val. Ara vinc.

La gent de la coma som : La Rut. La Meritxell. La Claudia, La Judit, i jo. I de nens, l’Oscar, el Toni i el Quim. Alguns es desperten, però aquests som els que ja portem temps, i no ens despertem, però tenim l’esperança de que algun dia despertarem. L’Àlex m’agafa la mà, amb molta força, dient que no em vol perdre mai. I jo a ell tampoc. I de cop...

Pàgina! :)

http://historiesdiferents.blogspot.com/

Passeu-vos plis:)

Capítol 15

-      - Esta bé, suposo que mentrestant estiguem a baix la cafeteria, no pensaré tant amb la Iria.

-      

- Àlex, deixa de preocupar-te l’Iria estarà bé, ho sé tranquil·la. Només està en coma. No sabem quan despertarà, però es viva, això es important.

-      

- Claudia, tan per mi, com per tu, l’Iria, és la persona més important de la nostre vida. I no sé, ni vull imaginar-me una vida sense ella. I si ella no es posa bé, o és mor, per qualsevol cosa estaré destrossat! Tal i com diu la cançó de sense tu : Sense tu, jo, no sóc ningú! :’(

-      

-Àlex ho sé, i t’he portat aquí, per què no pensis amb ella, però hi penses més. Si estaràs més tranquil, ves a dalt, i estigues amb ella.

-      

- Gràcies Claudia, ho faré.

L’Àlex puja a dalt, corrents, amb molta presa, com si s’acabés el món i no em pogués veure. Sento els seus pensaments, tot i que està a 2 metres de l’habitació. L’Àlex és súper important, i els hi cau bé als teus pares. 

Ell està destrossat, i només necessita parlar amb un gran amic, com el Mikel Iglesias i el Carlos Cuevas. Al cap d’uns 10 minuts tots dos són a la porta de l’hospital, i jo sola a l’habitació. 

Escoltant encara els pensaments de les infermeres que passen per allà, la gent trista que va de visita. O inclús gent que es passeja per els passadissos. Allò era estressant tanta gent, tants pensaments, i tan tot, que només tenia ganes de dormir, tancar els ulls i oblidar-me de tot el que deien, ja que jo tenia un problema més gran. 

L’Àlex, el Carlos i el Mikel, pugen corrents fins a dalt, per veure’m. L’Àlex està deprimit, i el Mikel i el Carlos, preocupats. Jo en canvi tan feliç. Potser està en coma no estava tan malament, per el que ho estava, l’únic dolent, era no poder comunicar-te amb els que no ho estan, i veure que ells pateixen i tu no poder fer res, sentir-te inútil. 

A dins de l’estat en coma, hi havia tota la gent en coma de l’hospital, amb qui em vaig fer un petit grupet. Era un petit grup dins de la vida en coma. Alguns despertaven, i d’altres no, però mentrestant anava passant el temps, com si res. De tant en tant, encara sentíem la gent que ens venia a visitar a les habitacions, i una de les visites que sempre estava allà era l’Àlex. Un dia va venir el Carlos sol, i em va dir una cosa.

-     

-Iria, mai t’ho he dit, però m’agrades, crec que ets Guapa, Simpàtica, Amable, i tot el que es pugui dir, ets impressionant _______!

Em vaig quedar de pedra, no sabia que dir. Normal. El millor amic del meu novio, em diu que m’estima. De cop un soroll curiós, comença a sonar, i comencen a aparèixer, tot de metges, portant-me cap a....

Capítol 14

Capítol 14!

Em quedo penjant, agafada a unes petites herbes. L’Àlex m’agafa una mà, intentant, sobre tot que no caigui.

-      - Tranquil·la, princesa, mai deixaré que caiguis, entens? (va dir quan li queia una llàgrima per la galta).

-      - Àlex m’estic caient, si us plau ajuda’m.

-      - Iria, has d’aguantar si us plau, e d’anar a buscar ajuda.

L’Àlex marxa corrents amb l’esperança de trobar algú, però massa tard. Caic cap avall relliscant. 

L’Àlex ho veu, i de seguida truca a una ambulància. L’ambulància triga com uns 20 minuts. Quan arriben, estic plena de ferides greus segons ells. 

Arribem a l’hospital, i em fan una sèrie de tractaments, jo estic en coma, no em desperto, però en canvi se tot el que està passant a l’habitació. 

Tothom està plorant preocupat per mi, però el que més l’Àlex. M’agafa d’una mà amb molta força, esperant i desitjant que no em passi res. Tinc moltes ganes de dir-li que no passa res, que em posaré bé, però ni puc, ni puc assegurar que em posaré bé. Dins d’aquella habitació tancada i trista, no hi ha res més, que un riu de llàgrimes. Fa pena veure que estan així, i no poder fer res.

-      

- - - Saps que sembla això? Sembla un capítol de polseres, però en realitat, i realment, es molt trist!

-      - Àlex, segur que no ha set culpa teva tampoc hi podíem fer res...

-      - Però es que jo l’estimo, i sense ella, no sabria que fer...TT

-      - Àlex saps què em deia la meva mare quan em feia mal?

-      - No el què?

-      - Els mals, sempre tenen un canto positiu, però per molt mal que et faigin ara, al final sempre tenen un final feliç!

-      - Però això no sabem si tindrà un final feliç.

-      - Però segur que sí!

-     -  Però Claudia (mare de l’Iria) com n’estàs segura i estàs tan tranquil·la?

-    - Perquè penso que si em fiques nerviosa, ho passaria malament, i encara que per dins estic súper preocupada, per fora faig com sinó, i així sempre puc animar a gent que no esta bé, com tu:)!

-      - Però, si l’Iria esta així, es per culpa meva, si no li hagués fet cas, i no haguéssim pujat, segur que ara estaria bé, amb el seu somriure!

-      - Però Àlex, no diguis això, això podria haver passat estan tu o no...No et preocupis, en serio!

La meva mare tenia raó. Em feia sentir malament, saber que l’Àlex patia per culpa meva.

-      

   - Àlex, vine anem a baix la cafeteria, ens prenem un cafè, perquè estar aquí farà que estiguem pitjor, i no crec que sigui el millor...


PD: Aquest capítol és curtet, perquè així hi ha més intriga:D Un petó:D
#..~..Juudiit..~..

Capítol 13

Capítol 13


Ppi...pii....pii
- Noe! Esplicam que està passant, ja!
- Doncs, que...


--------------------------​--------------------------​--------


- Doncs que, què?
- Que l’Àlex, s’està morrejant amb aquesta noia.
- Però que li passa en aquest?
- Si us plau no vinguis, Iria.
No li faig cas, com de costum, i quan arribo, em trobo a l’Àlex morrejant-se amb la noia.
- Però aquest tio es Gilipolles, o ho fa veure? Com em pot fer això?
- Iria, tranquil•la!
M’estic ficant nerviosa, i estic donant voltes per fora la casa. M’hi estic 5 minuts més, i al final, entro a dins, cridant, i de bastanta mala llet.
- Àlex, que està passant?
- Iria, no es el que sembla!
- A no es el que sembla, i llavors que és?
- Iria, però no t’enfadis...
- Saps què? Ves-te’n a la merda, i per suposat lo nostre s’ha acabat.
Surto de casa, fent un cop molt fort a la porta.
Això últim, que e dit no hi estava gaire d’acord, però era la única solució. Anem cap a casa meva el Mikel, la Noe, i jo. Estem mirant una pel•lícula, ja que no tenim res millor a fer, truquen al timbre. Vaig a obrir, i era l’Àlex.
- Mikel, es l’Àlex, obro?
- Com volguis!
- En serio, que faig?
- Obre.
Obro. L’Àlex està amb un ram de flors a la mà, i a l’altre una capseta petita.
- Iria, en serio, no es el que semblava, jo t’estimo a tu, i a ningú més, tu sempre ets i seràs, la meva princesa, la fada dels contes. T’estimo, i sempre ho faré!
- Àlex*_____* Ets massa, però ja m’estàs explicant;)
- Podem anar a la teva habitació? :$
- Mmm...Sí.
El Mikel i la Noe, es queden al menjador, mirant la pel•lícula.
- Àlex explica.
- Doncs, es que...Aquella noia, no es res, quan ens has vist ens estàvem fent un morreig, però perquè ella se’m ha llençat, i jo la intentava apartar, però no podia. Però la única que estimo, i estimaré ets a tu! ♥
- Però m’havies espantat! 
- Aish, que ets mona! *_*
Baixem a baix, i seguim mirant, la pel•lícula. Truquen al timbre, i jo vaig a obrir. Són la Laura Borralleras, l’Anna Gonzalez i el Ferran Rull. Entren cap a dins el menjador, i seguim mirant la pel•lícula. Quan acaba la pel•lícula anem tots, cap a una gelateria del davant, i ens mengem uns gelats. Puguem a dalt una muntanya, que aprecio molt, ja que es un lloc on em relaxo molt. Però a dalt de tot només hi puguem l’Àlex i jo.
- Àlex, oi que es maco, vist tot des d’aquí? Es que es curiós quan més de lluny ho veus tot es mes curiós, però, quan ets aprop d’aquest món, penses que seria una tonteria de vegades no escapar-te en un lloc com aquest a mirar el món des de una petita finestra anomenada muntanya.
- Com es que t’has posat tan poètica?
- Perquè es veritat, vist des d’aquí, tot sembla fàcil, però sent allà a baix tot es ple de problemes.
- Això es veritat, però pensa que si no vinguéssim d’allà baix, probablement tu i jo no ens coneixeríem! ♥
- Ho sé! Però es que m’encanta està aquí. Ara fem silenci, i podrem sentir els ocellets i els animals fent petits sorolls. Ara només concentrat i pensa.
Esteu en silenci. Cap dels dos parla, només es senten ocells i algun grill, però res més. Penso amb coses, que potser no venen al cas, però es una cosa, que em preocupa i em don voltes per el cap. El primer pas, pot fer que una cosa sigui fantàstica, o sigui la pitjor, per tant sempre has de pensar dues vegades abans de fer qualsevol acció.
- Àlex, mira quina posta de sol, més bonica!
- Uau! Realment es preciosa, com tu, petita! ♥
- Si que es preciosa, però no té punt de comparació amb tu! ♥
- Aish, que faria jo sense tu?
- No en tinc ni idea. Però jo sense tu, em moro:$
- T’estimo tant, però tant! :$
- Sempre he somiat amb el meu príncep blau, però mai havia pensat en trobar-lo, tan aviat, i que fos tan perfecte! :$
- Senyoreta Iria, sap vostè, que es preciosa, i súper perfecta?
- Senyoret Àlex, sap que acaba de dir una gran mentida? O:)!
Et fa un petó per que callis.
- Uo, gran manera de fer-me callar:$
- Clar, es que Iria, jo ja et conec:)!
- Jo també et conec. Ja que som aquí dalt, fem un pacte.
- Digues!
- Sempre, i passi el que passi continuarem junts.
- T’ho prometo! T’ho prometo, i tu seguiré prometen, perquè t’estimo de veritat Iria:$
- Àlex, jo et prometo que mai, ni per res ni per ningú, et deixaré t’estimo com mai ho he fet amb ningú! :$
De cop una pedra rellisca i....

Capítol 12

Capítol 12


Agafo el metro per anar cap a casa l’Anna, i de camí em trobo amb la Berta, i el Nil, no els hi dic res, ja que s’estàn liant... Segueixo caminant, i em trobo amb...

--------------------------​--------------------------​--------


Impresionant, penso. Es ella. Si, sens dubte, es ella. Però que hi fa aquí? Bueno, es igual, la vaig a veure!
- Noee! ♥
- Judit! Ö
- Que hi fas aquí?
- Doncs mira, que he vingut a donar un volt, i tu?
- Doncs, ara anava cap a casa una amiga, vine si vols;)
- D’acord, tampoc tinc res millor a fer.
Anem cap a casa l’Anna, i anem parlant, de petites tonteries, ja que feia una mica de temps que no ens veiem.
- I que tal, amb l’Àlex, que ja ho sap tothom eh;)
- Doncs genial, quan estic amb ell sento com si es pares el món, i les hores no avancessin, i com si ningú mes existís, i es que realment, es únic!
- Ö, que bonic! Però es veritat que es borde?
- Que va, només es que n’està fins als nassos de que el molestin, però borde, ni de casualitat.
- Ja me’l presentaràs eh;)
- Ho dubtes?
- Jajajaj:$ No!

Arribem a casa l’Anna, piquem al timbre. Ens esperem uns segons, i finalment, ens obren, sense demanar qui som. Pujem unes petites escales, i arribem a casa seva. Quan em veu, se’m tira a sobre, i em fa una abraçada, que fa que casi m’ofegui. Les presento.

- Hola, senyoreta rondinaire!
- No em diguis així.
- Com que no t’ho digui, si rondines per tot!
- Aiishh:$
- Bueno, i que tal amb el Ferran?
- Doncs, genial, molt molt bé. Es guapo, simpàtic, i molt amable.
- Ai, doncs me’n alegro per tu!
- Ö, Iria on has deixat a l’Àlex?
- Ha anat a parlar amb el Mikel.
- A ok! I tu Noe, no surts amb cap famós, ni res?
- Jo, que va! Passo de novios!
- Jajaja, ben fet;)
- Voleu anar a donar un vol, i a prendre un gelat? Aquí a la cantonada, hi ha una gelateria, exquisida!
- Va, som-hi.
Passa una estona, i mires l’hora.
- Perdo Anna, però jo e de marxar, que he quedat amb l’Àlex, Noelia, vens o et quedes?
- Mm... vinc, i així me’l presentes.
- Com volguis! :)!
Arribem allà, i ja hi ha l’Àlex, assentat en un banc, amb el Mikel. Vaig corrents, i m’assento a sobre l’Àlex. Primer s’espanta, però després et mira i somriu.
- Nois, que molestem? –Referin-me a la Noe i a mi-
- Que va. Tu mai molestes, i ella tampoc!
- Jajaja, d’acord. Que hi fèieu aquí?
- Doncs parlar de lo que ha passat amb la Laura.
No m’ho volen explicar, per tant, que com que puc llegir el pensament, li llegeix-ho al Mikel.
- Nois, sou una mica burros, perquè us en enrecordeu, que puc llegir els pensaments?
- Ai, merda! Ja no hi pensava –Diuelmikelindignat-
- Jajajajja!

De cop, veus a la teva germana bessona, l’Olga.

- Olga! Que hi fas aquí?
- Iria! Doncs anar a fer un vol, perquè?
- Per saber! :$
- Una cosa, que et faria res, presentar-me al Igor, de polseres?
- No, cap problema, ja te’l presentaré!
- Ara e de marxar, que vaig a comprar.
- Ookey! ;)

Torno amb l’Àlex, i em torno a assentar a la seva falda. Ens fem un petit petó, però molt dolç, m’encanta.

- Mmm... avui els teus llavis tenen gust a maduixa, i m’encanten!
- Doncs, els teus de coca-cola, i també m’encanten, però m’encantes mes tu, sens dubte! ♥
- Tu, també m’encantes més a mi! :$

Esteu molta estona tontejant. L’Àlex, ens demana a tots, si volem anar a casa seva. No ens ho pensem gaire, i diem que si, es clar! La Noe, i el Mikel, s’han fet molt amics, i estàn parlant, i passant-s’ho bé, i l’Àlex i jo, anem agafats de la mà. Arribem a casa l’Àlex, i allà hi ha una noia, que no es la seva germana. Te la mires estranyada, l’Àlex quan la veu somriu, va corrent cap a ella i li fa una abraçada súper forta, i un petó molt a prop, dels llavis. El mikel mira com la mires. Marxo corrents, i em fico en un racó esperant que ningú em trobi, però el Mikel, si que em troba i be a parlar amb mi.

- Iria, estàs bé?
- No gaire. Has vist el feliç que s’ha posat, i a passat de mi? :(!
- No et preocupis, val? Jo estic aquí per tot el que volguis.

Esteu una estona abraçats, després us deixeu anar una mica, us mireu als ulls, i us feu un petó, comenceu a fer-vos molts petons, i a liar-vos. Estic confusa, no sé si estimo més a l’Àlex o al Mikel, però es que clar, el Mikel, estava amb la Laura, però ara està solter, i jo estic pillada per ell. Però amb l’Àlex em viscut molts moments, i tots són únics, però ara estava amb aquella noia, com si jo fos invisible. M’arriba un missatge el mòbil. El Mikel i jo, ens mirem amb cara rara. Es de la Noe, al missatge i posa:

Missatge : Iria, millor que no vinguis a casa l’Àlex, perquè possiblement, et trobaràs una cosa que no t’agradarà.

Em poso a plorar. El Mikel t’abraça molt fort, i em sento segura amb ell. Crec que es únic i que no hi ha ningú com, ell. L’estimo, però no n’estic segura, que sigui com algo més que amics. Però es que fa uns petons! *-* El Mikel, em recomana, que truquis a la Noe, perquè t’espliqui que passa, li faig cas.

Ppi...pii....pii
- Noe! Esplicam que està passant, ja!
- Doncs, que...

Capítol 11

Capítol 11


Ens conectem al facebook, per ser exactes, al meu facebook, i allà veiem un missatge de....

--------------------------​--------------------------​------

Missatge : Tu què, on tens el mòbil? Perdut per casa? Ja et val, e de parlar amb tu, urgentment! És important. Ai senyor, que en farem de tu i el teu mòbil en silenci. T’estimo! ♥ PD: Laura.
Agafo el telèfon corrents, i apa hi tens 12 trucades perdudes, bé una o dues, esta bé, però 12? Bueno, però la laura es capaç de tot. La truco.

- Laura, que et passa?
- -Plorant- res, res...
- Com que res? Estàs plorant!
- Es que, el mikel m’ha deixat?
- Com que t’ha deixat?
- Si, diu que no te les coses clares.
- Ai senyor. Esperat que li dic a l’Àlex i el segur que sap que fer.
- D’acord...:(

L’Àlex ja ho havia sentit, tot, agafa el mòbil i parla amb ella, intentant calmar-la.

- Hola Laura, sóc l’Àlex.
- Hola Àlex, que vols?
- Vull parlar d’això del Mikel.
- I que em vols dir?
- Doncs, mira, el Mikel es un bon tio, si ho ha fet segur que ho ha fet per un bon motiu, o sigui no et rallis, perquè ell mai et voldria fer mal, això t’ho asseguro.
- -Plorant molt- Però es que jo l’estimo molt, i si ell m’ha deixat es perquè no m’estima!
- Laura, això no ho saps!
- Si, si que ho sé, si no, no hagués tallat amb mi!
- Laura, entén que pot ser, que tingui molts problemes i perquè no pateixis t’ha deixat, encara que ara et faigui mal, amb el temps veuràs que es el millor.
- Bueno, si tu ho dius!
- Jo ho dic, i m’has de creuré el conec molt bé! ;)
- Esta bé! Merci Àlex!
- Derres bonica

L’Àlex em mira, i em somriu com dient ho he aconseguit. Li faig un pico. I ell me’l torna, però en comptes de ser un pico, es un morreig. Ens estem fins tard a l’ordinador, jugant i comentant coses per el facebook. Són les 4 de la matinada, i no teniu son, curiosament no us podeu adormir. Per tant que no sabeu que fer.

- Àlex, juguem al proba o veritat?
- Si tu vols;)
- Però em de dir la veritat, eh;)
- Ho dubtes Iria?
- Noo!:)
- T’estimo nena d’ulls verds!
- I jo, carinyo:$

Ens quedem jugant fins les 6 aproximadament, i al final decidim estirar-nos i intentar dormir. Però només ens mirem els ulls amb un somriure dibuixat als llavis. Em sento com la princesa mes feliç del món, m’estimo moltíssim a l’Àlex, i perdre’l ara seria el pitjor! 

- Àlex, em promets que mai, ni per res, ni per ningú em deixaràs?
- Tu juro! I tu m’ho promets a mi?
- T’ho prometo!
- Ets massa!
- Tu ets increïble, un somni fet realitat.
- Tu ets la princesa o la fada del conte perfecte.
- Tu ets el príncep blau en que tothom somia, i li agradaria tenir.
- Tu amb aquests ulls verds encisadors, podries desfer el sol.
- I tu, amb el somriure que tens sempre! Ja poden anar dient que ets borde, perquè jo crec que no ho ets!
- Això o han escampat per alguna xorrada que vaig fer.
- Ai senyor, la gent s’aborreix i es fica a inventar rumors...
- No cal ni que ho diguis!

M’adormo, i al cap de pocs minuts, ell també. Estem dormint, i a les 9 del matí algú truca al mòbil.
- Si?
- ...
- Que dius?
- ...
- Noo!
- ....
- Que?
- ...
- No s’hi val!
- ...
- Esta bé.
- ...
- Adèu! Un petó!

L’Àlex segueix dormint, m’estiro al llit i dormim fins les 11h. Jo m’aixeco abans que l’Àlex i fico a escalfar la llet, i faig cafè. Ell s’aixeca a continuació meva, i prepara dos entrepans de nocilla. Quan acabem, anem cap al menjador i allà, mirem una pel•lícula, volem mirar la Huerfana, ja que ens agraden molt les pel•lícules de por. Estem a la meitat de la pel•lícula i sona el telèfon.

- Jo l’agafo! –Cridant-.

- Si?
- ...
- Hola, doncs res aquí a casa amb l’Àlex mirant una pel•lícula.
- ...
- I es clar! I tu que amb ell?
- ...
- Me’n alegro. Ja m’esplicaràs!
- ...
- Adéu fins demà! :)!

L’Àlex et mira amb cara rara, com dient qui es?
I només amb la mirada ens entenem. Seguim mirant la pel•lícula, a mi em fa molta por, i cosa, però ens passem tota la peli, amb les mans agafades. Són les 12, i com que el dinar, no està fet fins a les 2, decidim anar a donar un vol, primer anem a veure a la Laura.

- Laura! Estàs millor o heu arreglat?
- No, encara no, però ja estic millor
- Me’n alegro!
- Bueno, que volíeu?
- Doncs res saber com estaves, ens havies preocupat:$
- Ai, mira que ets bona amiga, eh;)
- Tt’estimo CALI! ♥
- I jo a tu! ♥

Marxem, i anem a veure a la Berta.

- Em penso que no hi és....
- Jo també m’ho penso!
- Doncs marxem no?
- Ok;)
- Iria, jo aniré a parlar amb el Mikel. Tu que faràs?
- Jo aniré a veure a l’Anna que fa temps que no parlem gaire, bueno ahir per telèfon! O sigui a veure que s’esplica.
- Doncs, Iria quedem a la 1 aquí?
- Oook;)
- Fins després t’estimo!
- Jo més!

Agafo el metro per anar cap a casa l’Anna, i de camí em trobo amb la Berta, i el Nil, no els hi dic res, ja que s’estàn liant... Segueixo caminant, i em trobo amb...