Capítol 10
Ja es tard, i decidiu, tots anar a dormir. Dormim al menjador, estirats en sacs al terra. Tothom dormia, i de cop...
--------------------------
Per allà les 5 de la matinada, un gran grup de fans, estan cridant a fora el jardí dient, que volen veure els polseres. L’Àlex, flipa :
- Però Iria, com es possible, que ens hagin trobat, es que ni un moment, e podrem estar tranquils.
- Àlex, no en tinc ni idea, però no ens podem quedar aquí, acabaran obrint, i us molestaran.
- Tens raó però, on anem?
- No en tinc, ni idea, però aquí no ens podem quedar.
- Ja ho tinc!
- Què?
- T’agrada la muntanya?
- M’encanta.
- Doncs ara truco a dos helicòpters, i que ens portin a el cim de l’àliga a Tarragona, i ens podrem quedar a dormir allà!
- Però passar tot el dia a la muntanya...Podríem anar per la tarda a port aventura!
- Si, si, es clar que si!
- Doncs fet!
Al cap de mitja hora, els dos helicòpters arriben a casa meva, i aleshores, anem cap el cim de l’àliga, i allà preparem unes tendes de campanya, on anirem a dormir, després de anar a port aventura. Ens passem el matí veien la muntanya i fen diferents activitats, els polseres i les meves amigues. A la tarda, anem a port aventura, on pugem a totes les atraccions, però tothom va per separat. El nostre grup som : La Berta Rovira, el Mikel Iglesias, la Laura Borralleras, L’Àlex Monner, El Nil Cardoner, El Marc Balaguer, La Tània Comellas i jo. Ens estem fins a l’hora que tanquen per Port Aventura, i aleshores, tornem cap el cim de l’àliga, i allà fem una foguera, i expliquem històries i acudits, ens hi estem fins molt tard, i al final ens anem a dormir, després d’escoltar una cançó que va tocar el Mikel amb la guitarra. La tenda es gran, hi ha capacitat per 20 persones, i nosaltres som, 15, hi ha 4 o 5 habitacions, l’Àlex i jo ens en quedem una, la Laura i el Mikel una altre, i la Berta, el Nil i el Marc una altre, l’Anna Gonzalez i el Ferran Rull i finalment, totes les nenes. Ningú dorm, tothom esta parlant. I de cop, noto, una sensació que havies notat fa poc... m’hi quedo pensant...
- Àlex, tu et creuries tot, el que jo t’expliques?
- Home, es clar!
- Segur? Ni que fos increïble?
- Seguríssim!
- D’acord.
- Va explica!
- Doncs, veuràs, jo puc llegir el sentiment, i ara estic sentint al Mikel, i hi ha un problema!
- Val, això m’ho puc creure. Però quin problema?
- S’està morint la mare del Mikel.
- Que dius? Sabia que tenia una malaltia estranya, i es metges, van avisar de què li quedava pocs dies de vida.
- Pobre Mikel. Creus que li dirà a la Laura?
- No ho crec.
- Però estan junts!
- No li dirà perquè no pateixi.
- Tu, si et passes això m’ho diries oi?
- I es clar, que si!
- Àlex, t’estimo!
- Iria, jo t’estimo, tant, però tan!
- Àlex, m’encantes.
Ja es tard, i tot es fosc, no hi ha ni un lot, o llum encès, l’Àlex i jo, seguim tontejant en silenci. Tothom dorm, i jo espantada em desperto. Ai senyor, penso, ara a més a més de llegir la ment, veig els somins? Que fort. Són les 9 del de matí, i em d’anar a BCN, ja que els polseres tenen una presentació. Abans d’anar a la presentació, anem al cine, i allà mirem indidious. Un cop acabada, van a plaça Catalunya, que es un fan la presentació. La Berta, la laura i jo, estem assentades, a dalt l’escenari, darrera les cortines. I apareix aquell grup de fans, del de matí, 2 del grup, són paparatzis, i ens comencen a fer preguntes, de tota mena. L’Albert Espinosa, ens ajuda a sortir d’allà i ens porta els camerinos, que es on estarem millor.
- Gràcies Albert. –dic jo-
- Derres! Gràcies a vosaltres per fer que els polseres siguin més divertits.
- :$
La Berta, diu que vol parlar amb mi, a soles. Deixem a la Laura sola.
- Iria, eh pres una decisió, i es que estic enamorada del Nil.
- A, millor. Doncs, ja parlaré amb el Marc, i li diré;)
- Merci, Iria!
- Derres Berta!
La Laura, be cap allà amb nosaltres, i comencem a parlar totes.
- Iria, m’encanta el Mikel. Es súper bona persona, i és genial.
- I apa que el Nil em tracta com una reina.
- Doncs l’Àlex esta boníssim!
Apareix, el Nil, i la Berta va corrents i es donen un pico. I ens quedem la Laura i jo parlant del Mikel i de l’Àlex.
- Laura, tu i el Mikel feu bona parella.
- A si? En serio? :$
- Si, perquè sou preciosos!
- Apa, no diguis mentides!
- Jo no en dic mai!
- L’Àlex i tu, si que sou preciosos.
- Perdona, però voldràs dir, ell si que es preciós.
- No, no, ja ho he dit bé, tots dos sou preciosos.
- Que no! :$
- Que si, sou els dos, unes preciositats!
- Com tu i el Mikel, doncs!
- Que no, l’Àlex, tu i el Mikel, encara ho podeu ser, però jo no!
- Au va no diguis tonteries!
Apareix el Mikel Iglesias, i al cap d’uns segons, l’Àlex, que et fa un morreig, d’aquells inoblidables! M’encanta, sens dubte. Apareixen l’Anna i el Ferran Rull. I ens conviden a anar a prendre algo, sense pensar-ho diem que si. Anem a un parc, on no hi ha gaire gent, amb gronxadors, i un tobogan. En fem una foto tots junts al tobogan. L’Àlex i jo ens assentem en els gronxadors i ens comencem a gronxar. El Ferran i l’Anna marxen, ja que es comença a fer tard, però a nosaltres no ens importa. Fins a l’hora de sopar, ens estem per allà en aquell parc, i al final m’arriba un missatge, on hi fica, veniu a sopar a casa, em preparat pitzzes, li demano al Àlex i em diu que clar. Ja que ve a sopar també es quedarà a dormir. Arribem a casa, cap allà les 21:30h, i després anem cap a casa meva que està a 5 minuts. Sopem ràpid, i pugem a l’habitació per estar tranquils.
- Iria, jo no e portat pijama.
- A no passa res.
- Que faràs?
- Aniré a l’habitació del meu germà i agafaré un jersei vell.
- A esta bé.
Vaig cap al seu armari i el mes vell que trobo es una samarreta volcom, de l’any passat, me’s igual, o sigui que li porto a l’Àlex.
- Iria, això li dius tu, vell?
- Si. Això no s’ho fica mai.
- Doncs, ja me la pot donar perquè es molt xula.
- Si vols, li demano.
- No, no, Iria, que era broma!
- Doncs, no es cap broma, ara li demano, però perquè ets tu, que si no!
- Iria, ja saps que t’estimo!
- Ho sé, i tu saps que jo més!
Vas cap al menjador i el Jordi, esta tan panxo estirat al sofà, mirant la televisió.
- Jordi, una cosa que et faria res que li dongues la samarreta vella volcom a l’Àlex.
- No, es clar que no!
- Oook;)
Però sents que el teu germà pensa : Joder, perquè li e de donar, no si val, si en vol que se’n compri, quin morro! Jo em gasto diners, i ara e de regalar samarretes. Perquè es el seu novio, que si no, li dic que no! Quina barra que té. Però potser no es el pobre nen sinó que es l’Iria.
- Jordi, aquesta samarreta li donaré com un regal al Àlex, i vigila el que penses, que de vegades es pot sentir! – DicMentrePujoLesEscales.-
Puges fins a l’habitació, i allà, l’Àlex, estirat, pensant.
- Àlex vigila el que penses, que et sento, eh;)
- Ai, es veritat, ja no hi pensava!
- No passa res!
- Que t’ha dit de la samarreta?
- M’ha dit que es clar, o sigui ja es teva! (L)
- Ets massa!
- I tu increïble.
Ens conectem al facebook, per ser exactes, al meu facebook, i allà veiem un missatge de....
Ja es tard, i decidiu, tots anar a dormir. Dormim al menjador, estirats en sacs al terra. Tothom dormia, i de cop...
--------------------------
Per allà les 5 de la matinada, un gran grup de fans, estan cridant a fora el jardí dient, que volen veure els polseres. L’Àlex, flipa :
- Però Iria, com es possible, que ens hagin trobat, es que ni un moment, e podrem estar tranquils.
- Àlex, no en tinc ni idea, però no ens podem quedar aquí, acabaran obrint, i us molestaran.
- Tens raó però, on anem?
- No en tinc, ni idea, però aquí no ens podem quedar.
- Ja ho tinc!
- Què?
- T’agrada la muntanya?
- M’encanta.
- Doncs ara truco a dos helicòpters, i que ens portin a el cim de l’àliga a Tarragona, i ens podrem quedar a dormir allà!
- Però passar tot el dia a la muntanya...Podríem anar per la tarda a port aventura!
- Si, si, es clar que si!
- Doncs fet!
Al cap de mitja hora, els dos helicòpters arriben a casa meva, i aleshores, anem cap el cim de l’àliga, i allà preparem unes tendes de campanya, on anirem a dormir, després de anar a port aventura. Ens passem el matí veien la muntanya i fen diferents activitats, els polseres i les meves amigues. A la tarda, anem a port aventura, on pugem a totes les atraccions, però tothom va per separat. El nostre grup som : La Berta Rovira, el Mikel Iglesias, la Laura Borralleras, L’Àlex Monner, El Nil Cardoner, El Marc Balaguer, La Tània Comellas i jo. Ens estem fins a l’hora que tanquen per Port Aventura, i aleshores, tornem cap el cim de l’àliga, i allà fem una foguera, i expliquem històries i acudits, ens hi estem fins molt tard, i al final ens anem a dormir, després d’escoltar una cançó que va tocar el Mikel amb la guitarra. La tenda es gran, hi ha capacitat per 20 persones, i nosaltres som, 15, hi ha 4 o 5 habitacions, l’Àlex i jo ens en quedem una, la Laura i el Mikel una altre, i la Berta, el Nil i el Marc una altre, l’Anna Gonzalez i el Ferran Rull i finalment, totes les nenes. Ningú dorm, tothom esta parlant. I de cop, noto, una sensació que havies notat fa poc... m’hi quedo pensant...
- Àlex, tu et creuries tot, el que jo t’expliques?
- Home, es clar!
- Segur? Ni que fos increïble?
- Seguríssim!
- D’acord.
- Va explica!
- Doncs, veuràs, jo puc llegir el sentiment, i ara estic sentint al Mikel, i hi ha un problema!
- Val, això m’ho puc creure. Però quin problema?
- S’està morint la mare del Mikel.
- Que dius? Sabia que tenia una malaltia estranya, i es metges, van avisar de què li quedava pocs dies de vida.
- Pobre Mikel. Creus que li dirà a la Laura?
- No ho crec.
- Però estan junts!
- No li dirà perquè no pateixi.
- Tu, si et passes això m’ho diries oi?
- I es clar, que si!
- Àlex, t’estimo!
- Iria, jo t’estimo, tant, però tan!
- Àlex, m’encantes.
Ja es tard, i tot es fosc, no hi ha ni un lot, o llum encès, l’Àlex i jo, seguim tontejant en silenci. Tothom dorm, i jo espantada em desperto. Ai senyor, penso, ara a més a més de llegir la ment, veig els somins? Que fort. Són les 9 del de matí, i em d’anar a BCN, ja que els polseres tenen una presentació. Abans d’anar a la presentació, anem al cine, i allà mirem indidious. Un cop acabada, van a plaça Catalunya, que es un fan la presentació. La Berta, la laura i jo, estem assentades, a dalt l’escenari, darrera les cortines. I apareix aquell grup de fans, del de matí, 2 del grup, són paparatzis, i ens comencen a fer preguntes, de tota mena. L’Albert Espinosa, ens ajuda a sortir d’allà i ens porta els camerinos, que es on estarem millor.
- Gràcies Albert. –dic jo-
- Derres! Gràcies a vosaltres per fer que els polseres siguin més divertits.
- :$
La Berta, diu que vol parlar amb mi, a soles. Deixem a la Laura sola.
- Iria, eh pres una decisió, i es que estic enamorada del Nil.
- A, millor. Doncs, ja parlaré amb el Marc, i li diré;)
- Merci, Iria!
- Derres Berta!
La Laura, be cap allà amb nosaltres, i comencem a parlar totes.
- Iria, m’encanta el Mikel. Es súper bona persona, i és genial.
- I apa que el Nil em tracta com una reina.
- Doncs l’Àlex esta boníssim!
Apareix, el Nil, i la Berta va corrents i es donen un pico. I ens quedem la Laura i jo parlant del Mikel i de l’Àlex.
- Laura, tu i el Mikel feu bona parella.
- A si? En serio? :$
- Si, perquè sou preciosos!
- Apa, no diguis mentides!
- Jo no en dic mai!
- L’Àlex i tu, si que sou preciosos.
- Perdona, però voldràs dir, ell si que es preciós.
- No, no, ja ho he dit bé, tots dos sou preciosos.
- Que no! :$
- Que si, sou els dos, unes preciositats!
- Com tu i el Mikel, doncs!
- Que no, l’Àlex, tu i el Mikel, encara ho podeu ser, però jo no!
- Au va no diguis tonteries!
Apareix el Mikel Iglesias, i al cap d’uns segons, l’Àlex, que et fa un morreig, d’aquells inoblidables! M’encanta, sens dubte. Apareixen l’Anna i el Ferran Rull. I ens conviden a anar a prendre algo, sense pensar-ho diem que si. Anem a un parc, on no hi ha gaire gent, amb gronxadors, i un tobogan. En fem una foto tots junts al tobogan. L’Àlex i jo ens assentem en els gronxadors i ens comencem a gronxar. El Ferran i l’Anna marxen, ja que es comença a fer tard, però a nosaltres no ens importa. Fins a l’hora de sopar, ens estem per allà en aquell parc, i al final m’arriba un missatge, on hi fica, veniu a sopar a casa, em preparat pitzzes, li demano al Àlex i em diu que clar. Ja que ve a sopar també es quedarà a dormir. Arribem a casa, cap allà les 21:30h, i després anem cap a casa meva que està a 5 minuts. Sopem ràpid, i pugem a l’habitació per estar tranquils.
- Iria, jo no e portat pijama.
- A no passa res.
- Que faràs?
- Aniré a l’habitació del meu germà i agafaré un jersei vell.
- A esta bé.
Vaig cap al seu armari i el mes vell que trobo es una samarreta volcom, de l’any passat, me’s igual, o sigui que li porto a l’Àlex.
- Iria, això li dius tu, vell?
- Si. Això no s’ho fica mai.
- Doncs, ja me la pot donar perquè es molt xula.
- Si vols, li demano.
- No, no, Iria, que era broma!
- Doncs, no es cap broma, ara li demano, però perquè ets tu, que si no!
- Iria, ja saps que t’estimo!
- Ho sé, i tu saps que jo més!
Vas cap al menjador i el Jordi, esta tan panxo estirat al sofà, mirant la televisió.
- Jordi, una cosa que et faria res que li dongues la samarreta vella volcom a l’Àlex.
- No, es clar que no!
- Oook;)
Però sents que el teu germà pensa : Joder, perquè li e de donar, no si val, si en vol que se’n compri, quin morro! Jo em gasto diners, i ara e de regalar samarretes. Perquè es el seu novio, que si no, li dic que no! Quina barra que té. Però potser no es el pobre nen sinó que es l’Iria.
- Jordi, aquesta samarreta li donaré com un regal al Àlex, i vigila el que penses, que de vegades es pot sentir! – DicMentrePujoLesEscales.-
Puges fins a l’habitació, i allà, l’Àlex, estirat, pensant.
- Àlex vigila el que penses, que et sento, eh;)
- Ai, es veritat, ja no hi pensava!
- No passa res!
- Que t’ha dit de la samarreta?
- M’ha dit que es clar, o sigui ja es teva! (L)
- Ets massa!
- I tu increïble.
Ens conectem al facebook, per ser exactes, al meu facebook, i allà veiem un missatge de....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada